Miss Depression i el senyor Anticicló de les Açores (veure On la depressió besa les altes: Crònica del que no ha pogut ser) han estat fent de les seves a cap Béar, ahir. I ara sembla que s’han pres un descans per reprendre demà l’activitat.
Per tant, una finestra de bon temps fa presagiar una bona jornada, tranquil·la.
Entre els Dzulhaanàutes hi ha una persona molt especial que duu un peu blau i és la mare de la Sireneta Cor-Matxucat.
La Sireneta Cor-Matxucat, per aquells i aquelles que no la conegueu, és una sireneta que viu en aigües del Cap de Creus. Té el cor matxucat de tant de mal com li hem fet els humans, i ens l’ensenya per demanar-nos que no seguim amb aquests actes bàrbars de destrucció i cobdícia.
Sireneta Cor-Matxucat (Dibuix de Carme Solà)
Lànguidament posada sobre les Brancs de Canyelles, ens saluda per dir-nos que vetllarà perquè tinguem una bona navegació.
Certament, la tramuntana ha minvat. Tant, que una briseta de sud es deixa sentir ben aviat, quan tot just deixem Sa Plana per l’aleta de babord. I com si d’un ritual es tractés, saludem les pegmatites de s’Encalladora abans de posar proa al Rec, desistint en la cerca dels mulars i escrutant l’horitzó per albirar algun buf o lloms de llistat.
Mascarells en formació perfecta passen per davant del Dzul Haà, com si d’una exhibició de vol sincronitzat es tractés, deixant-nos embadalits. Les petites baldrigues mediterrànies –i alguna balear–, ens segueixen per poder portar notícies a la sireneta.
No han faltat les tonyines afamades empenyent els peixets cap a la superfície i deixant-se veure de tant en tant, mentre estols de xatracs, gavians i baldrigues aprofiten l’ocasió per esmorzar, també, una mica de franc.
Tenint una sonda de més de sis-cents metres i a gairebé cinc milles al nord-est del Cap de Creus, la briseta es converteix en un vent mantingut de més de vint nusos, fent difícil albirar qualsevol cosa damunt d’una superfície plena de trencants. Ha arribat l’hora de posar proa a Norfeu.
Peixos lluna ens miren i surten nedant per portar notícies nostres a la sireneta: “Tot està bé –li deuen haver dit– tenen cara de babaus!”.
Saltant amb les capficades del vaixell, els dzulhaanàutes seuen per torns a les proes, d’on tornen remullats i somrients. Aleshores es queden mirant al mar, com si fos la llar de foc, amb un esguard tranquil i radiant.
Amb el sol a la pell, salats i despentinats, brindem pel retrobament proper, asseguts a la terrassa d’un bar de la platja, entre rialles i silencis que ho diuen tot.
Els Dzulhaanàutes del 26-04-2014
PROJECTE NINAM. El blog dels cetacis de Catalunya 
Amics Dzulhaanautes, aquesta crònica em va ben sacsejar… La llegeixo i la llegeixo com aferrant-m’hi, que no s’escoli el mar pel forat de l’aigüera, que no s’escapi i es perdi en un bagul sense mapa aquella sensació de plenitud tan gran… A mi que m’agrada tant la natura salvatge, tant el mar, tant la joia, aquell dia s’anava barrejant tot. De vegades una cosa prenia més importància que les altres (la bellesa de la llum contra les crestes de les ones, per exemple), després, una altra cosa la rellevava (l’esquitx d’una tonyina; la mirada riallera d’algun dels convidats)…… Com dofins que alternen els seus salts, totes les coses de la vida que em fan veritablement viure, amb ràbia i alegria, anaven passant per davant dels meus ulls, ara una, ara una altra. Un peix lluna simpàtic, dient hola, hola!, rialler com un plat; la blavor inacabable, ampla, profunda; el sol, l’amenaça dels núvols, el mar de cop com embravit, la calma amable en la tornada; l’estima creixent pels qui compartíem una felicitat en el fons tan i tan simple; les rialles, les bromes, els acudits… No sé quants dies fa que toco terra -ciment, més ben dit… Si toqués terra rai!-, i si tanco els ulls encara em sento cavalcar sobre el llom d’aquell cavall blanc bicèfal, noble i majestuós, amb vela per ales i el cor dels seus capitans com a timó. Gràcies pel dia; gràcies per les rialles; gràcies per un escrit, la crònica, que no té desperdici. Que també sóc sensible a la llengua, a les paraules 🙂
Gràcies a vosaltres, el dia va ser com va ser. Nosaltres, el cavall blanc bicèfal, el mar i els seus habitats, sempre estem allí. Son les vostres vides les que omplen de joia cada sortida i si ha estat inoblidable, tingues per ben segur que ha estat gràcies a saber mirar-ho tot amb els ulls que toca.
Avui he anat fins l’escollera, a la punta, i les baldrigues, les ones, un peix lluna que passava i, com no, la sireneta cor matxucat m’han dit que ja us trobaven a faltar.
Gràcies Carme Solà, dibuixant dels meus somnis, per posar llum i color a les nostres vides.
mil petons infinits
carme i albert