sortides 2013 | PROJECTE NINAM. El blog dels cetacis de Catalunya

Amb el Dzul Haà carregat de bones intencions, ulls esmolats i ganes de menjar-nos la mar sencera, partíem del port de Roses amb rumb SE, a deixar les illes Medes per estribor.

Després d’un hivern farcit de problemes i esculls, la Nostra Mediterrània se’ns obria per proa com una finestra a l’esperança, i com una au Fènix, engegàvem una nova temporada fent el que més ens agrada, estimar la mar.

Malgrat l’emisora francesa no parava d’anunciar que s’en preparava una de groixuda a Cap Bear, amb vents de força 7 de SE, vam decidir seguir avant, a trobar-lo de cara, si tenia el nassos de sortir. I com sempre, Eol els tenia, i va sortir, molt més d’hora del que esperàvem i desitjàvem , es va reforçar el que havia començat com una brisa tèrmica, arribant als 25 nusos.

Bé Eol !!! Ens poses reptes? Doncs has de saber que els acceptem. I així ho vam fer. Prenent el que ja era un vent isobàric ben format, dos quartes per l’amura d’estribord, aceptàvem l’escomesa del Déu del vent.

Les tonyines, que ja es pot dir formen part del paisatge biològic del mar de Cap de Creus i del Golf de Roses, van deixar-se veure encalçant seitons, per a gaudi i fruició de xatracs, baldrigues i gavines i, perquè no, també de tots nosaltres.

Un xic mes enllà, i en una minvada del vent, uns quants bots (peixos lluna) oferien els lloms als gavians, en una sessió d’esplugamenta general. Era tant el delits d’uns i altres que ens van deixar apropar sense gaires escarafalls. Quin privilegi! Poder veure de primera má una interacció entre dues espècies a pocs metres de distància.

Un gavià argentat de potes grogues (Larus michahellis) esplugant un peix lluna (Mola mola) (foto: Raquel Soley)

Mica en mica, les condicions d’observació i navegació es van anar complicant. Com sempre, Eol guanya la partida i ben passat el migdia giràvem 180º i posàvem rumb 350. Ni un buf, ni un llom. Els nostres amics no van voler obsequiar-nos amb llur presència en la nostra primera singladura de l’any, però la mar és així, i cal prendre-la com ve. Per sort no tenim telecomandament per aquestes coses.

Surfejant algunes ones de gairebé dos metres, el Puigrom creixia per proa. Amb motor al ralentí i 25 nusos constant de vent de popa, el Dzul Haà assolia les quatre milles per hora, com si tingués pressa en tornar al nou amarrament del Port Esportiu de Roses, la seva antiga casa.

Alguns Dzulhhanàutes van voler aprofitar les ones ben formades per injectar-se una mica de “sal-de-mar” a les venes, pràctica molt perillosa ja que crea molta addicció. Després d’un parell de tentatives per a poder agafar amarres, paràvem motors, i entre encaixades, abraçades i petons, acomidàvem la estupenda tripulació que ens ha honorat en aquella primera singladura de l’any. Moltes gràcies a tots i a totes per la vostra presència.