El borni, al país dels cecs….. és un proscrit.

Temps era temps, l’Aina va néixer a si d’una família ni molt rica ni molt pobra, ni molt assenyada ni poc. Una família com tantes, amb un pare enfeinat, una mare enfeinada. L’Aina va créixer com tots els nens de l’època: la tele, l’escola, la catequesi i uns pares que preferien deixar l’educació de la seva pubilla als avis, a la tele, a l’escola i al mossèn.

Mica en mica, l’Aina va anar prenent consciència del món que l’envoltava. La submissió a l’establert, al que s’ha de fer, a “no et surtis de la norma”. No li agradava, però com tants, o tots, va haver de passar per l’adreçador. Tot i així va saber trobar el seu món, gràcies al passotisme dels pares i a la condescendència dels avis. Un món seu, amb la seva música, els seus ídols, la seva roba i els seus amics. I amb el despertar de l’Aina adulta, el coneixement dels primers nois, el descobriment del seu cos i la rebel·lia que anava creixent dins d’ella, va forjar-se una personalitat forta i decidida. Va ser el temps d’enlairar banderes: el país, la llengua, els drets humans, la fam al món i sobretot un amor incondicional per la natura.

salvant balenes

L’Aina no deixava passar ni un cap de setmana per a endinsar-se aquest món apassionant que l’envoltava. Estudiava els ocells, reconeixia les plantes i flors, nedava com un peix i reptava com un teixó entre les bardisses cercant rastres de senglar o de guineu. En comptes de perdre el temps amb la televisió, s’asseia davant d’un rusc i fruïa aprenent la dansa de la mel, o es delectava amb una processó de formigues roges, o romania segles veient una “còpula” de nudibranquis fins que la necessitat de respirar la feia tornar a la superfície. Ho va veure clarament: el món que els humans havíem deixat enrere, el que trepitjàvem sense pietat, el que malmetíem com si no tingués fi, era el nostre món, la nostra arrel, la nostra vida.

Va ser llavors quan va iniciar la lluita contra el poder dels diners. No hi havia causa, recollida de signatures, “sentada” o manifestació on no hi fos ficada fins el coll. Va participar en dues campanyes contra la cacera de balenes. Es va fer educadora ambiental i treballava activament a una escola rural. Allí va conèixer en Bernat. Un sagal cepat, casteller, nat a si d’una família de camperols, també involucrat en la defensa del que ell considerava l’únic important, la natura.

Plegats van tenir dos cadells, als quals van educar en els valors del respecte i la llibertat, mentre es feien grans i les primeres canes apareixien sense demanar permís. Sols i incompresos per la família, havien de batallar constantment per a fer entendre la mare que reciclar és bo, que no cal regalar tantes coses pel tió, que no cal agafar el cotxe per anar a comprar el pa o que les grans superfícies són una enganyifa a part de malmetre el petit comerç, el de casa, i d’enverinar-te amb productes que venen de ves a saber on. En poc temps van passar a ser els “rars”. No tenien televisor de plasma intel·ligent (bé, de fet no tenien televisor), un cotxe utilitari de segona ma, però que només usaven quan era estrictament necessari. Miraven d’anar sempre en bici i l’Aina tenia una moto per als desplaçaments més llargs. Menjaven el que conreaven i el que no podien, ho bescanviaven a la cooperativa que havien muntat amb unes quantes famílies “rares” com ells.

rars

Un matí d’estiu, en Bernat va morir en un accident de tractor. L’ànima de l’Aina va morir darrera seu. Només la necessitat de seguir pujant la canalla i lluitar per a mirar de deixar un planeta digne per als seus, li van donar motius per seguir respirant,.

Però els problemes creixien, com més s’endinsava en la defensa del planeta, més se n’adonava de les barbaritats que s’hi feien. I tot per a fer diners.

Pous de petroli al mar, decalitres d’aigua llençada per a regar camps de golf en una zona de secà, matances de dofins i balenes per a satisfer la corba de beneficis d’una multinacional,  retallades als pressuposts d’educació o medi ambient o social mentre restaven impunes els polítics corruptes, democràcies de pandereta que es venien el país i als veïns per un feix de bitllets. Campanyes publicitàries per incitar el consum i salvar l’economia, enfonsada per les males pràctiques dels bancs, ajudats pels càrrecs electes, que depenien del vot, que es venia en campanyes publicitàries, etc… etc…

diners…..

I una nit, sopant amb un grup de familiars i amics, va sortir la conversa, l’eterna conversa de tots els sopars i trobades d’amics: l’estat de les coses. Com està tot de malament, que no hi ha un pam de net, que això no hi ha qui ho arregli. I com a solució proposada: “l’altre dia vaig penjar una frase al FECEBOOK que deia……” o “.. a mi, si em donessin el poder, faria…….” i també “… jo ja vaig anar a la manifestació per…..”.

L’Aina va explotar, tot i haver-se proposat no parlar més a qui era incapaç de fer res ni escoltar, va saltar i es va ficar a la conversa. Els seus arguments eren bàsics i planers: el canvi és possible i està en els nostres actes.

Va ser titllada d’idealista i utòpica. També hi va haver un que la va increpar dient-li que estava pixant fora de test, que no era propi d’una dona responsable, amb fills, pensar d’aquella manera; “potser que toquis de peus a terra….” li va escopir, “ni tu no jo ho canviarem això, que no ho veus?”, va afegir en acte conciliador. L’Aina va callar, però va pensar: “el borni, al país dels cecs, és un proscrit”.

L’altre dia vaig parlar per telèfon amb l’Aina, feia molt de temps que no en sabia res d’ella. Després de les salutacions de rigor, dels “com estàs?”, del “.. i la canalla?”, del “.. i tu què?”, em va deixar anar una que no me l’esperava. No de l’Aina. Em va dir: “.. Albert, ja no puc més, ja n’estic farta. Estic farta d’anar sempre contra corrent, estic farta de lluitar sempre contra els mateixos murs de pedra. Perquè no canvia la gent? Si la gent corrent, com tu i com jo, fes el que s’ha de fer, viure tranquil·lament sense fer mal a ningú ni malmetre la natura, no caldria lluitar contra els qui tot ho arrasen per diners, perquè aquests s’alimenten de les nostres febleses i de la nostra no acció”.

Em va deixar de pedra. Callat, com si m’haguessin tallat la llengua. No sabia que respondre, ja que l’Aina no en té prou amb un: “…. va, dona, que ja veuràs que tot s’arregla… etc…”. No, l’Aina m’engegaria a pastar fang si li hagués dit una cosa d’aquestes.

Ara et pregunto jo a tu; si, si, a tu que estàs llegint això: Què li respondries a l’Aina?

albert.

PD. Amb les vostres respostes (o absència d’elles) faré el proper escrit.

Menú: deconstrucció de bitllet de 500€, amb monedetes de 20 ctms garapinyades. Escarificat de monedes de 2€ amb salsa de bitllets de 100€, regat amb un vi negre de 200€ collita del 2001.

Vaig seure a taula, amb tanta gana que m’estava autodigerint. Ja feia dies que no hi havia menjar als supermercats, ni a les peixateries, ni pa a les fleques. Només alguns restaurants de cuina “alquímica” d’avantguarda, oferien menú.

Quina va ser la meva sorpresa quan vaig llegir el menú, que un esquàlid cambrer em va dur, amb força desgana:

de pirmer: Deconstrucció de Bitllet de 500 € acompanyat de monedes de 20 cèntims garapinyades

de segon: Escarificat de  monedes de 2 € amb una salsa de bitllet de 100 €

Vi: un vi negre de bitllet de 200 €, collita del 2001.

La meva mirada inquisitiva va caure com una enclosa al damunt del pobre cambrer. – Què és això? – vaig preguntar, agrament.

– què vol que li digui – va respondre el vailet – només hi ha diners per menjar.

Aquesta petita incursió literària que m’he permès, serveix per a il·lustrar un futurible, que de seguir el camí que seguim, no trigarà massa en ser realitat.

El Ministerio de Medio Ambiente, de l’anterior legislatura espanyola, va iniciar, a través de la Fundación Biodiversidad i amb fons d’Europa (més de 12 milions d’euros), el programa INDEMARES. El govern actual, no es cansa de “vendre” l’INDEMARES a tort i a dret, com si fos cosa seva, obviant la Directiva Europea que els obliga a crear reserves marines per a protegir la biodiversitat, ja que Espanya és el país cuer en la llista de Km quadrats de mar protegit.

Però, és clar, la protecció de qualsevol aspecte del medi ambient, no dona diners, ans al contrari en costa, segons els seus ulls. Per tant, paral·lelament el govern atorga permisos a una multinacional escocesa (BOE del 17 de Gener del 2013), a traves d’una filial espanyola CAPRICORN SPAIN LIMiTED, 12 permisos per a prospectar hidrocarburs al subsol del fons marí en front de la Costa Brava.

vaixell d’exploració petrolífera

1.155.951 Ha per a prospectar. Des de més enllà de la frontera francesa fins l’altura de Vilanova, passant pels canons submarins del Cap de Creus, la Fonera i Palamós, fins a 120 milles mar endins, en algunes zones (més de 200 Km).

De res serveix haver constatat la presència de rorquals comuns, catxalots, dofins o caps d’olla. Sembla que de res serveix que hi hagi directives europees que protegeixen aquests animals i d’altres, com la directiva 92/43/cee (coneguda per la Directiva d’Hàbitats). Tampoc les lleis nacionals que protegeixen tant els espais com la fauna i flora que s’hi troba.

De res serveixen els treballs finançats pel CSIC (del govern) que desvetllen un dels esculls de corall de profunditat més grans i rics del planeta.

De res serveix que sigui una de les zones més productives de la Mediterrània on hi calen les confraries de Rose, Port de la Selva, Llança, Palamós o Blanes, entre d’altres.

Vindran amb els seus “canons acústics” (Air Guns), emetent explosions a tort i adret per a veure si sota els dipòsits de sal de la llera marina s’hi troben bosses de gas o de petroli, fotent enlaire tot bitxo vivent, destorbant la comunicació dels cetacis, matant tot el que es posi pel mig. Per no parlar dels beneficis que alguns obtindran si s’hi troba alguna cosa. Alguns pocs, però no els qui vivim a la costa. Convertiran les viles i pobles en ports d’amarratge de les flotes, els hotels en cases de “relax” i les platges en el destí de les boletes de quitrà o taques de petroli que sempre s’escapen.

bola de quitrà a la platja

I llavors em pregunto. Servirà d’alguna cosa que ens hi oposem? Serà útil manifestar-se, signar o emprendre accions legals per aturar-ho? És aquest el paisatge que vols veure quan seguis vora el mar?

el paisatge marí del meu poble?

Sembla que a Madrid només hi ha ulls pel diner ràpid, pel que et pots embutxacar com a prebendes o favors, i d’això el petroli en sap molt.

Baldriga cendrosa (Calonectris diomedea)

No se vosaltres, però jo no vull viure en un planeta on un bitllet de 100€ te més valor que el vol d’una baldriga, on tenir un cotxe bo sigui més preuat que sentir el buf d’un rorqual, on un càrrec sigui millor que un mar blau. I com no entra dins el meu pla de treball anar-me’n d’aquest món voluntàriament, penso deixar-m’hi la pell per a evitar-ho. Prenent com a model un company de lluita que a les Nacions Unides va aixecar els braços i va dir: “Tinc una branca d’olivera a la ma dreta i un fusell a la ma esquerra, si us plau, no feu que la meva ma esquerra oblidi que hi ha una ma dreta”. El vol de la baldriga, el buf d’un rorqual o la llum del mar a la posta de sol, s’ho valen.

albert

Panegíric pel corall vermell del Cap de Creus

Esforçats científics i científiques del nostre país estan treballant durament per a repoblar el corall vermell a les Illes Medes. El “conreen” en captivitat, en petits aquaris, on esperen a tenir la mida suficient per a “trasplantar-los” a les parets de l’Àrea protegida de les Illes Medes, enganxant-lo amb resines especials. Tota una feina de formiguetes que algun dia donarà els seus fruits, com les que li agradaven a l’Àlex Lorente. Tot plegat finançat amb fons públics, és clar, no hi hauria cap privat tant boig com per posar calers en una “rucada” del gènere.

Paral·lelament, la Direcció General de Pesca del Departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca, Alimentació i Medi Natural, ha concedit 10 llicències d’extracció de Corall Vermell dins les aigües interiors de Catalunya per enguany, per un període de 6 mesos, de l’1 de maig al 31 d’octubre.

ORDRE. AAM/49/2012, de 27 de febrer, per la qual s’estableix la campanya de pesca de corall vermell (Corallium rubrum) per a l’any 2012 en les aigües interiors del litoral de Catalunya.
.... L’establiment de campanyes de pesca del corall vermell ha estat un dels eixos d'actuació de la política pesquera catalana ja que actuen directament sobre la reducció de l’esforç pesquer i faciliten el creixement i la reproducció de les colònies de corall vermell. En aquesta disposició s’estableix el mateix període de pesca de corall vermell que en els anys anteriors.
... Article 1
Campanya de pesca
D’acord amb el previst a l’article 25 de la Llei 2/2010, de 18 de febrer, de pesca i acció marítimes s’estableix una campanya per a la pesca del corall vermell dins les aigües interiors del litoral de Catalunya per a l’any 2012 que s’inicia el dia 1 de maig i finalitza el dia31 d'octubre. La resta de l’any és de veda.
...Article 4
Llicències
1. D’acord amb l’article 10.3 de la Llei 2/2010, de 18 de febrer, de pesca i acció marítimes, modificat per la Llei 9/2011, del 29 de desembre, de promoció de l’activitat econòmica, per a la pesca del corall vermell cal estar en possessió de la llicencia de pesca o marisqueig sense embarcació o amb embarcació auxiliar prevista en l’article 9.1b) de la mateixa Llei 2/2010. Les llicències per a la pesca del corall vermell seran atorgades per la Direcció General de Pesca i Afers Marítims en un nombre  màxim de 10.

La majoria d’aquestes llicències operen en aigües del Parc Natural de Cap de Creus. Que bé oi?

Buf, senyors i senyores del Departament esmentat, crec que hauré de tornar a l’escola, ja que no entenc com es pot protegir una espècie com el corall vermell, concedint 10 llicències per a l’extracció durant 6 mesos l’any. Si us plau, que algú m’ho expliqui.

Tenint en compte que hi havia una ORDRE, la MAH/293/2005, de 16 de juny, per la qual s’estableixen mesures de regulació de l’extracció de corall vermell (Corallium rubrum) en l’àmbit marí del parc natural del Cap de Creus, i que diu:

"Article únic
 Es prohibeix l'extracció de corall vermell (Corallium rubrum), a qualsevol fondària i època de l'any, a les tres reserves naturals parcials situades a l'àmbit marí del parc natural del Cap de Creus, la delimitació de les quals queda especificada a la Llei 4/1998, de 12 de març, de protecció del Cap de Creus (DOGC núm. 2611, d'1.4.1998).Disposició final
 La present Ordre entra en vigor l'endemà de la seva publicació al Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya, i serà vigent fins l'aprovació del Pla rector d'ús i gestió del parc natural del Cap de Creus."

Val a dir que aquest Pla Rector al que fa referència no s’ha aprovat encara.

Però, situem-nos una mica, per saber de què estem parlant exactament.

El corall vermell és endèmic de la Mediterrània, és a dir, no es troba a cap altre lloc del planeta. Només el Mare Nostrum ha reunit màgicament les condicions necessàries per a que aquestes colònies de pòlips puguin créixer.

Corall vermell (Corallium rubrum) mostrant la colònia de pòlips que el forma.

A diferència d’altres colònies com ara les Gorgònies, el corall vermell prefereix zones ombrívoles: esquerdes o entrades de coves, on el component algal és molt reduït o pràcticament nul.

Corall vermell (Corallium rubrum) amb els pòlips amagats.

La branca no sol sobrepassar els 25 cm i es troba entre els 15 i 200 metres de profunditat. És realment una de les joies que tenim a casa nostra, sense res a envejar als coralls tropicals, essent d’una bellesa encisadora i altament necessària per mantenir l’equilibri ecològic.

Una canellera de corall vermell autèntic del Cap de Creus, pots trobar-la al preu de 3,50 € a una web catalana.

Canellera de Corall vermell de cap de Creus. 3,50 €

Cada cop que comprem una cosa com aquesta canellera, o collaret, o imatge tallada en corall vermell, participem en l’extermini d’éssers vius que ens són altament necessaris per a mantenir la vida al nostre mar.

Doctores, doctors i doctorands que treballen replantant el corall a Medes, no tenen la sensació que els estan prenent el pel?

Espero que no pensin: “mentre em paguin…… ja poden anar fent”, perquè llavors estarien traint la llavor de l’esperit que va deixar l’Àlex i tants d’altres.

Algunes i alguns de nosaltres si que en tenim la sensació, ja que amb diners nostres s’està pagant un vertader contrasentit: plantar corall per a després deixar-lo pescar (o picar, com en diuen els corallers) per a que uns pocs es facin d’or i l’administració (també pagada per nosaltres) pugui dir que l’eix de la  política pesquera és la protecció de corall vermell… bla bla bla… bla bla bla.

Sobretot, quan siguin les properes eleccions al Parlament, no podem fallar, hem de votar. Però,  hem de votar els mateixos cretins que promouen polítiques pesqueres com les esmentades?

Si us plau, no oblideu coses com aquestes ni tantes d’altres (segurament més importants que una petita mata de corall vermell) quan aneu a votar el proper cop, si és que encara us en queden ganes.

Barca destinada a la pesca del Corall al Port de Roses

Veient aquesta barca de coralers i el seu nom, no podem deixar de pensar: vertaderament quin és l’HORITZÓ del medi ambient i el nostre, tal i com anem?

albert.

Nou esport: molestar la fauna autòctona. Crònica de la sortida del 18-19 dagost

Carregat amb la família Galván al complert, el Dzul Haà deixava amarres el primer dia d’un cap de setmana que prometia fluix de vent i molt assolellat, malgrat semblava que la boira persistent no volia marxar.

El dissabte no ens va deixar fer gaire cosa, ja que la briseta tèrmica havia esdevingut un vent amb nom i cognoms, Garbí amb boira al Pení, i tot. Pel que no vam poder veure gaire res, tret de quatre baldrigues i un parell d’ocells de tempesta, al creuar Cap de Creus. I el rec, tant desert com una plaça de ciment a ple mes d’agost.

Passada l’hora de dinar vam cercar una boia a la mar d’amunt, per a poder-hi passar la tarda i nit. I la vam trobar a la punta Prona. Ideal per a fer una mica de busseig amb tub i ulleres, i comprovar que d’aquella Costa Brava que havíem conegut de xics en queda ben poc. Una gorgònia, algun musclo solitari que recordava els temps en que els panissars de congèneres seus acolorien de negre tota la roca on trenca l’aigua, i poc més.

Al capvespre, mentre preparàvem el sopar, vam increpar a un furtiu autòcton que feia musclos, argüint que ho havia fet tota la vida, que ell era d’allí i que ens n’anéssim a “tocar els collons a França”. Bé, anem bé. Ja no sabem ni tenir cura del que és nostre.

Mentre seiem a sopar, un dofí mular solitari va passar per la popa del Dzul haà, com qui no vol molestar, xino xano cap a mar obert. Un bon aperitiu que va fer saltar tothom de la taula. Bon presagi.

L’endemà, després de comprovar que a voltes els núvols no et deixen veure el sol naixent, vam arriar amarres i altra volta cap a mar. Un matí de calma “blanca” (com en diuen els pescadors de Roses), amb el mar com un mirall i una llum que incitava a la reflexió, ans que a treballar.

No havien passat ni vint minuts quan un bon grup de dofins mulars cridava la nostra atenció, davant Cala Tavallera, per en fora, camí de Cap de Creus. L’emoció, les corredisses i els crits de “allí, allí” es van apoderar del vaixell, com sempre.  Peró l’emoció es va tornar en preocupació i desprès en impotència, en veure una petita però potent neumàtica, atropellar el grup de dofins sense cap mena de mirament. Motor a tota potència per a poder donar-li caça i dir-li que a més d’estar infringint una llei, aquell no era un comportament respectuós en absolut.

Encalçant dofins

Però els dofins, en veure’s encalçats, van accelerar la marxa per a fugir dels babaus. I aquests, com duien un motor potent, seguien corrent a molestar-los a més velocitat encara. Això feia que el feixuc Dzul Haà, que no està pensat per a còrrer, quedés cada cop més enrere. La impotència que sentíem era tal que jo no se que els hi haguéssim fet a aquells brètols si els haguéssim pillat…….. Dues hores va durar tot, i sense cap mena de remordiment els incívics van girar cua i van anar segurament a molestar a d’altres animals, al cap i a la fi sembla que s’ha tornat un dels esports de moda.

Ja doblat Creus i vora la Mesina, el grup de dofins es va relaxar i va aproximar-se voluntàriament a nosaltres. Rumb a Medes, van passar per sota, saltar, mirar, empaitar i van fer tot el que fan els joves de dofí mular, doncs es tractava d’un grup de mares amb cadells d’entre 1 a 2 anys d’edat. Tot un espectacle.

Vols dir que calen dofinaris?

Tres hores més tard, a mida que el vent anava pujant ells desapareixien de la nostra vista, com per encanteri. Eren allí, però no els podíem veure.

Dinar i bany a una de les boies de sobrevent de Medes, on vam aprofitar per a fer una capbussada per a saludar l’esperit de l’Àlex Lorente, que roman per entre les roques i els coralls….. Hola Àlex !

Tres hores de retorn a vela, posaven fi a un cap de setmana intens: sortós per un costat i trist per l’altre.

Quan aprendrem els humans que la natura, amb tots els seus habitants, mereix el nostre respecte i n’hem de tenir cura?

Els Dzulhaanàutes del 18-19 d’agost de 2012

albert

fotos: raquel soley

Crònica d’una agonia?: sortides del 9 i 10 de juny de 2012

Dissabte 9 de juny

Sense pressa, passàrem un cop més entre puntes del port de Roses, a la cerca dels fruits del nostre mar. Llustroses aletes de dofí, marinades amb vols de baldriga i saltejades amb escuma blanca de mar, per començar. Llom de rorqual vaporitzat al buf, cuinat al sol del migdia i de postres uns cadellets de mular amb acompanyament de mares sobre llit de coralls. Tot un banquet per a les retines, les càmeres i els esperits.

Partíem rumb sud, a tocar les Illes Formigues, cavalcant les ones de tramuntana que encara s’obstinava en bufar.

Un peix volador (Exocetus volitans), tant gran com una baldriga, va saltar just a la proa del Dzul Haà, presagi de coses bones. Feia més d’un any que no n’havíem vist cap. Be! Això pinta be!

Després de deixar enrere les Medes i acaronant la platja de Pals, les nostres cares van canviar en veure les monstruoses construccions del Cap de Begur. Hotels a ran d’aigua, cases multicolors i cridaneres, insultant al viatger, disseminades pel Cap Roig, Sa Tuna i Ses Negres.

Encara cap contacte, només alguns peixos lluna que ens miraven estordits i confiats.

Ja divisàvem el Far de Sant Sebastià, i els illots més llunyans de les Formigues. I res de res. Gairebé 20 milles nàutiques per la ruta dels mulars i ni el més mínim rastre.

Vam posar-nos com a fita l’isòbata dels 500 metres, a l’extrem nord del canó de la Fonera, cercant els pelàgics: rorquals, llistats o catxañots. I res de res.

Es va fer l’hora de tornar i altres 24 milles resseguint la nostra estel·la. Cabia la possibilitat d’enganxar-los de tornada. I res de res.

Què passa? On s’han ficat?

Ni tant sols els bancs de tonyines que feia poc menys d’un mes poblaven tota la costa nord.

Tot i comptar amb una meravellosa tripulació que entenia perfectament que el mar és així, imprevisible, no podíem amagar el desencís que significa pensar que la nostra mar s’està morint.

L’etern garbí ens duia directes a port on els petons i les abraçades incrementaven la nostra tristesa per el comiat dels que ja s’havien convertit en part de la “família NINAM”.

Dzulhaanàutes del 9 de juny de 2012

Diumenge 10 de juny

La “méteo” no podia pintar millor, variable 2 a 3, amb una entrada de front prevista pel vespre.

Sense perdre temps i després de la lletania de seguretat, presentacions, comprovacions i amarres, sortíem a 2000 r.p.m. camí del Rec. Cap el calador que els arrossegadors anomenen “la gamba”, i més enllà.

Primer per la ruta dels mulars, resseguint la costa de la península del Cap de Creus fins Sa Rata. A part de meduses mortes i un parell de peixos lluna, un d’ells amb company, res de res. ni rastre dels mulars.

Peix Lluna (Mola mola) amb company

En arribar a Sa Rata una munió de “galls” (boies que assenyalen la posició de diferents arts com ara palangres, tremalls, nanses i d’altres menys legals) ens barrava el pas.

Ja lliures, camí del Rec, amb una brisa de sud est que no arribava a trencar l’ona, em posat rumb als 1.000 metres de profunditat. Un repte, ficar-se 12 milles mar endins, a la zona d’APPC, amb en Pep de 8 anys i sa germana, la Mariona, de tres. Al menys 2 hores més.

La Mariona no pot més

De sobte, en Santi, pare de la canalla, ha cridat “Aletes!” i dos dofins llistats han passat com esperitats per la popa del Dzul Haà, sense donar-nos temps a res. Parem l’arrancada i centrem les mirades per a veure la direcció i per on podien ser. Com si se’ls hagués engolit el mar, ni el més mínim rastre, literalment havien desaparegut.

Ni als 500 metres ni als 1.000. Ni amunt, ni avall. Res de res, a part d’unes tonyines llunyanes i quatre baldrigues. Un erm i desolat mar que no tenia res a veure amb el que hem conegut fins ara. I tornen les preguntes.

Què passa? On és la vida?

Canvi climàtic, sobrepesca subvencionada, plàstics, tràfic marítim, pesca furtiva i no tant, deixadesa institucional, àncores, vedes obsoletes, deixalles, pol·lució i tantes altres…..

Potser el futur ja ha arribat. Potser aquesta és la crònica d’una agonia que no ha fet més que començar. Potser els nostres fills només podran conèixer el mar pels nostres relats. Potser no estem fent res per impedir que els “dolents” se surtin amb la seva.

Potser el mar, úter de tota vida del planeta, ens està cridant i nosaltres som incapaços de sentir-lo. Qui sap si quan per fi el sentim no serà massa tard per a fer-hi res.

48 milles nàutiques més i pràcticament res rellevant per anotar. Al menys ha servit per a que en Pep i la Mariona aprenguin que a la natura no podem controlar res. Que les coses passen quan passen.

Però els podem donar una lliçó millor.

Pep, Mariona, Martí i tanta altra canalla que ha passat pel Dzul Haà, NO US RESIGNEU! Tots plegats podem fer que això canvi.

SIGUEM EL CANVI QUE VOLEM PEL MÓN

 mata de jonc

Dzulhaanàutes del 10 de juny de 2012

 

albert

Palamós i Roses, dues realitats germanes: crònica de la sortida del 28 de maig de 2012

Un altre dia de mar plana al baix Empordà, que feia presagiar una jornada plena d’albiraments.

Ja superat l’espigó de llevant vam començar a veure Ocells de tempesta, peixos lluna i baldrigues, bon auguri.

Baldriga cendrosa (Calonectris diomedea)

Ja que un bon amic nostre, en Joan Hontangas, havia decidit anar a prospectar la zona llunyana, avisant-nos si veia alguna cosa interessant, vàrem decidir fer la zona pròxima a la costa, per mirar de trobar mulars. A més, era dia feiner, aixó volia dir que els arrossegadors estarien calant.

Per tant, vam posar rumb nord cap les Illes Formigues, una trampa mortal pels navegants antics fins que hi van instal·lar un far.

Teníem les Formigues pel través de babord quan vàrem albirar un parell de barques calant a la planassa que hi ha al cantó nord de la Fonera (el gran canó submarí que hi ha prop de Palamós). Un altre cop van ser els ulls experts i esmolats de la Gemma qui van alertar de la presència de dofins a la popa d’una de les barques. Possiblement mulars.

I així va ser. Un grup de femelles amb cadellets deslletats, la majoria, que tant bon punt vam ser al costat se’ns van apropar sense vergonya, guaitant-nos des del gran blau.

Un primer cop d’ull a les aletes ens va fer pensar que teníem una “recaptura”: és a dir, que havíem tornat a veure un dofí que ja teníem catalogat.

Aleta blanca i masegada, d’avançada edat, que aquest cop podíem dir que era femella ja que duia el cadell al costat.

Els Dzulhaanàutes van gaudir de valent, sobretot en Cristian el més petit d’ells, que no hi cabia a la seva pell. Amb aquella mirada sana que tenen els petits, d’il·lusió, com d’haver vist una fada o d’haver descobert els secrets més ignots del seu món de fantasia.

Uns dies més tard, quan vam començar a processar les fotos ens va caure l’ànima als peus en comprovar que al menys tres de les femelles presentaven ferides a l’aleta dorsal, molt possiblement fetes amb hèlices.

 

 

 

 

Que pobre és aquest món!

Recordo un vellet que fa temps em va dir una veritat d’aquelles que et ressonen al cap per la resta de la teva vida… ” Només els pobres van darrera dels diners”. Quanta raó.

Valors com la honestedat, la sinceritat, tenir cura de l’entorn i dels demés, han quedat relegats per l’aparentar, l’acumular bens materials, el poder o la mentida. I uns pobres animals que durant milions d’anys han viscut tranquils, en pau amb l’entorn i en equilibri amb la natura, ara es veuen mutilats per quatre galifardeus propietaris de motores ràpides que per compensar la disfunció erèctil han de cremar Decà-litres de benzina, a tota potència de motor. Que trist.

Aliens a tot això, en aquell moment, vam decidir posar fi a l’albirament i tornar cap a port ja que els núvols presagiaven tamborinada. I així va ser.

Encara amb les imatges ressonant a les retines i mullats per la pluja de finals de maig, com ha de ser, atracàvem a un Palamós que tornava a la normalitat desprès de la festa Terra de Mar, a la vora del majestuós Santa Eulàlia i els seus tres enormes pals, embolcallats pel l’enxarxa de caps, drisses, amantines i obencs.

Els Dzulhaanàutes del 28 de maig de 2012, a Palamós

albert

 

CIRCO BALFEGÓ….. pasen y vean ………..

L’empresa Balfegó, un imperi basat en la captura, engreix i exportació de tonyina roja del Mediterrani, amb seu a L’Ametlla de Mar, ha decidit ampliar la seva oferta empresarial i ara es dedica a fomentar el maltractament de les pobres tonyines que han estat capturades i esperen a les seves gàbies tenir el pes i el greix suficients per a ser executades, en benefici de l’empresa.

El proper 6 de maig s’organitza la Tuna Race Balfegó, una cursa de natació entre les piscifactories de l’empresa i la platja de l’Alguer, a L’Ametlla de Mar, cinc kilòmetres i mig de distància.

La publicitat de l’esdeveniment diu textualment:

             “Nado entre atunes”:

• Todos los nadadores que lo deseen podrán disfrutar de un tiempo aproximado de 15-20 minutos antes de la señal de salida para poder calentar. Los participantes que lo deseen podrán nadar ‘entre atunes’ dentro de las piscinas de Balfegó, de forma totalmente segura y hasta que la organización así lo permita.

Tanmateix, està oferint la possibilitat de realitzar el Tuna Tour, que consisteix en una excursió en un catamarà, a motor, que inclou la degustació de plats de tonyina roja, la visita a les gàbies-piscina i el bany en mig de les pobres tonyines. Per aquest concepte, l’empresa espera ingressar uns 400.000 € anuals, que se sumarien a la facturació anual que l’any passat va ser de 59 milions d’euros.

L’empresa Balfegó, per a qui no estigui familiaritzat amb la conservació del medi marí, és el més gran depredador de tonyina roja del Mediterrani, a la saga amb les que exploten les almadraves de l’estret de Gibraltar i la flota japonesa.

Balfegó incorpora les últimes tecnologies al seus vaixells, com La Frau i el Tio Gel: sondes, escànners, radars de gran potència a part de comptar amb l’ajut de satèl·lits que registren temperatura del mar i producció de clorofil·la. Sense parlar del recolzament donat per avionetes, actualment prohibides i d’una flota de fins a tretze vaixells tonyinaires de vàries nacionalitats, que recluta per a fer la campanya.

La tonyina roja (Thunnus thynnus) és un peix ossi que pertany a la família dels Scombrids. Des de l’antiguitat es coneix el valor nutritiu d’aquesta espècies així com la dels Túnids en general: palometes, bonítols, verats, etc…

És un dels pocs peixos que poden mantenir constant la temperatura del seu cos, gràcies a un meravellós mecanisme d’aprofitament del calor generat pels músculs, que s’anomena Rete Mirabile.

La seva anatomia els fa un dels animals més adaptats a nedar grans distàncies, podent assolir els 15 Km en una nit, a una velocitat superior als 7 nusos (3,9 mts/seg, aprox 14 Km/h).

Per a mantenir l’entrada d’oxigen a les brànquies han de nedar constantment a una velocitat mínima de 0,65 m/s.

El seu cor és 10 vegades més gran que dels altres peixos, en proporció, i els glòbuls roigs de la seva sang són nucleats. Malgrat això tenen un hematòcrit (percentatge de glòbuls vermells, blancs i plaquetes  del total de la sang) molt similar al nostre.

La fresa de la tonyina roja és estacional i trien les aigües properes a les illes Balears per a fer-ho, quan la temperatura d’aquestes és al voltant dels 24ºC. Les femelles alliberen els ous a la superfície mentre els mascles els fecunden amb el seu esperma. Assoleixen la maduresa sexual al voltant dels 8 anys (aprox. 1,9 metres i 120 Kg de pes). Si no se’ls captura, poden arribar a viure 15 anys.

La tonyina roja, per desgràcia seva, és l’espècie que posseeix un major aprofitament comercial: relació Cost (captura / engreix), Benefici (preu mercat).

L’estat de la població de túnids va entrar en una fase crítica a finals dels 90′, cosa que va fer saltar les alarmes arreu del món, sobretot pel que fa a la tonyina roja. Organismes com l’ICCAT (International Commision for the Conservation of Atlantic Tunas) fundat al 1969, va forçar als països membres a fixar quotes de pesca i a iniciar treball de recerca per a recuperar el que es temia era irrecuperable.

En la última dècada, la recerca impulsada sobre la tonyina roja ha servit per conèixer l’estat de la població mundial i dels diferents caladors, malgrat que any rere any els països signant de l’acord creguin que no hi ha prou dades per a saber si és una espècie amenaçada i per tant susceptible de ser pescada. Una dada, la quota fixada per a Espanya pel 2012 és de 12.900 Tm en total (per la tonyina roja), que sense tenir en compte l’engreix i a preu mig de sortida a la llotja de Tokio (principal negociadora d’aquesta espècie) representa uns ingressos bruts de 900 a 1.000 milions d’euros.

La normativa vigent per a les instal·lacions d’aqüicultura està regulada per la Llei 2/2010 de 18 de febrer, de pesca i acció marítimes. Aquesta ens diu el següent:

Article 5

Finalitats

Aquesta llei té les finalitats següents:

a) Vetllar per l’explotació racional i responsable dels recursos marins, afavorir-ne el desenvolupament sostenible i adoptar les mesures necessàries per a protegir i regenerar aquests recursos i llur ecosistema, amb respecte a la normativa ambiental i fomentar la coordinació amb els organismes i administracions competents en la matèria.

Article 45

Disposicions generals

1. Correspon al departament competent en matèria de pesca i acció marítimes de regular la pràctica d’una aqüicultura racional, sostenible i competitiva, i de fomentar-la.

..

d) L’aplicació de les bones pràctiques d’aqüicultura, d’acord amb la normativa

vigent.

Tenim la sort de viure en una societat que promulga lleis de protecció dels animals, pioneres al món sencer. Concretament el Decret Legislatiu 2/2008 de 15’abril pel qual s’aprova el text refós de la Llei de Protecció dels Animals, ens diu en el seu Article 2 (Finalitat i Principis):

2.1 La finalitat d’aquesta Llei és assolir el màxim nivell de protecció i benestar dels animals, i afavorir una responsabilitat més elevada i una conducta més cívica de la ciutadania en la defensa i la preservació dels animals.

2.2 Els animals són éssers vius dotats de sensibilitat física i psíquica, i també de moviment voluntari, els quals han de rebre el tracte que, atenent bàsicament les necessitats etològiques, en procuri el benestar.

2.3 Ningú no ha de provocar sofriments o maltractaments als animals o causar-los estats d’ansietat o por.

Bé doncs, aquesta llei ha estat promulgada per a tots i totes els ciutadans i les ciutadanes de Catalunya, sense excepció. Però sembla que a aquest país, com a l’estat del que som deutors, hi ha ciutadans més iguals que d’altres, com diria G. Orwell.

No n’hi ha prou amb capturar uns éssers vius que viuen lliures només per la cobdícia d’alguns, que ara, en ple segle XXI i havent gairebé prohibit les curses de braus del nostre país, hem d’assistir impassibles al maltractament gratuït d’uns animals que prou pena tenen d’ésser saborosos?

Tonyina saltant lliurement a Cap de Creus

Almadrava, és la paraula que designa el tipus  de pesca que es practicava a molts llocs de la Mediterrània per a capturar les tonyines, que consisteix en un parany on hi cauen els peixos, per a posteriorment matar-los a cops de pal. Aquest és el significat de la paraula Almadrava, d’origen àrab i que vol dir “matar a cops de pal”.

Però nosaltres tenim també una paraula: “Atonyinar”, que vol dir donar una pallissa i que s’esdevé, precisament, de la forma que tenim de matar aquests animals.

Per tot l’esmentat, des de Projecte NINAM mostrem el nostre rebuig a les referides activitats de natació amb tonyines, més pròpies d’espectacles de fira que d’empreses que s’autoproclamen “sostenibles”, i instem a les autoritats per a que prenguin mesures al respecte, a l’empara de lleis vigents i de la conducta respectuosa i civilitzada que s’espera tinguin els nostres representants.

Deixa’ns la teva opinió, sigui quina sigui.

albert