El borni, al país dels cecs….. és un proscrit.

Temps era temps, l’Aina va néixer a si d’una família ni molt rica ni molt pobra, ni molt assenyada ni poc. Una família com tantes, amb un pare enfeinat, una mare enfeinada. L’Aina va créixer com tots els nens de l’època: la tele, l’escola, la catequesi i uns pares que preferien deixar l’educació de la seva pubilla als avis, a la tele, a l’escola i al mossèn.

Mica en mica, l’Aina va anar prenent consciència del món que l’envoltava. La submissió a l’establert, al que s’ha de fer, a “no et surtis de la norma”. No li agradava, però com tants, o tots, va haver de passar per l’adreçador. Tot i així va saber trobar el seu món, gràcies al passotisme dels pares i a la condescendència dels avis. Un món seu, amb la seva música, els seus ídols, la seva roba i els seus amics. I amb el despertar de l’Aina adulta, el coneixement dels primers nois, el descobriment del seu cos i la rebel·lia que anava creixent dins d’ella, va forjar-se una personalitat forta i decidida. Va ser el temps d’enlairar banderes: el país, la llengua, els drets humans, la fam al món i sobretot un amor incondicional per la natura.

1136806223_0

salvant balenes

L’Aina no deixava passar ni un cap de setmana per a endinsar-se aquest món apassionant que l’envoltava. Estudiava els ocells, reconeixia les plantes i flors, nedava com un peix i reptava com un teixó entre les bardisses cercant rastres de senglar o de guineu. En comptes de perdre el temps amb la televisió, s’asseia davant d’un rusc i fruïa aprenent la dansa de la mel, o es delectava amb una processó de formigues roges, o romania segles veient una “còpula” de nudibranquis fins que la necessitat de respirar la feia tornar a la superfície. Ho va veure clarament: el món que els humans havíem deixat enrere, el que trepitjàvem sense pietat, el que malmetíem com si no tingués fi, era el nostre món, la nostra arrel, la nostra vida.

Va ser llavors quan va iniciar la lluita contra el poder dels diners. No hi havia causa, recollida de signatures, “sentada” o manifestació on no hi fos ficada fins el coll. Va participar en dues campanyes contra la cacera de balenes. Es va fer educadora ambiental i treballava activament a una escola rural. Allí va conèixer en Bernat. Un sagal cepat, casteller, nat a si d’una família de camperols, també involucrat en la defensa del que ell considerava l’únic important, la natura.

Plegats van tenir dos cadells, als quals van educar en els valors del respecte i la llibertat, mentre es feien grans i les primeres canes apareixien sense demanar permís. Sols i incompresos per la família, havien de batallar constantment per a fer entendre la mare que reciclar és bo, que no cal regalar tantes coses pel tió, que no cal agafar el cotxe per anar a comprar el pa o que les grans superfícies són una enganyifa a part de malmetre el petit comerç, el de casa, i d’enverinar-te amb productes que venen de ves a saber on. En poc temps van passar a ser els “rars”. No tenien televisor de plasma intel·ligent (bé, de fet no tenien televisor), un cotxe utilitari de segona ma, però que només usaven quan era estrictament necessari. Miraven d’anar sempre en bici i l’Aina tenia una moto per als desplaçaments més llargs. Menjaven el que conreaven i el que no podien, ho bescanviaven a la cooperativa que havien muntat amb unes quantes famílies “rares” com ells.

rars

rars

Un matí d’estiu, en Bernat va morir en un accident de tractor. L’ànima de l’Aina va morir darrera seu. Només la necessitat de seguir pujant la canalla i lluitar per a mirar de deixar un planeta digne per als seus, li van donar motius per seguir respirant,.

Però els problemes creixien, com més s’endinsava en la defensa del planeta, més se n’adonava de les barbaritats que s’hi feien. I tot per a fer diners.

Pous de petroli al mar, decalitres d’aigua llençada per a regar camps de golf en una zona de secà, matances de dofins i balenes per a satisfer la corba de beneficis d’una multinacional,  retallades als pressuposts d’educació o medi ambient o social mentre restaven impunes els polítics corruptes, democràcies de pandereta que es venien el país i als veïns per un feix de bitllets. Campanyes publicitàries per incitar el consum i salvar l’economia, enfonsada per les males pràctiques dels bancs, ajudats pels càrrecs electes, que depenien del vot, que es venia en campanyes publicitàries, etc… etc…

diners.....

diners…..

I una nit, sopant amb un grup de familiars i amics, va sortir la conversa, l’eterna conversa de tots els sopars i trobades d’amics: l’estat de les coses. Com està tot de malament, que no hi ha un pam de net, que això no hi ha qui ho arregli. I com a solució proposada: “l’altre dia vaig penjar una frase al FECEBOOK que deia……” o “.. a mi, si em donessin el poder, faria…….” i també “… jo ja vaig anar a la manifestació per…..”.

L’Aina va explotar, tot i haver-se proposat no parlar més a qui era incapaç de fer res ni escoltar, va saltar i es va ficar a la conversa. Els seus arguments eren bàsics i planers: el canvi és possible i està en els nostres actes.

Va ser titllada d’idealista i utòpica. També hi va haver un que la va increpar dient-li que estava pixant fora de test, que no era propi d’una dona responsable, amb fills, pensar d’aquella manera; “potser que toquis de peus a terra….” li va escopir, “ni tu no jo ho canviarem això, que no ho veus?”, va afegir en acte conciliador. L’Aina va callar, però va pensar: “el borni, al país dels cecs, és un proscrit”.

L’altre dia vaig parlar per telèfon amb l’Aina, feia molt de temps que no en sabia res d’ella. Després de les salutacions de rigor, dels “com estàs?”, del “.. i la canalla?”, del “.. i tu què?”, em va deixar anar una que no me l’esperava. No de l’Aina. Em va dir: “.. Albert, ja no puc més, ja n’estic farta. Estic farta d’anar sempre contra corrent, estic farta de lluitar sempre contra els mateixos murs de pedra. Perquè no canvia la gent? Si la gent corrent, com tu i com jo, fes el que s’ha de fer, viure tranquil·lament sense fer mal a ningú ni malmetre la natura, no caldria lluitar contra els qui tot ho arrasen per diners, perquè aquests s’alimenten de les nostres febleses i de la nostra no acció”.

Em va deixar de pedra. Callat, com si m’haguessin tallat la llengua. No sabia que respondre, ja que l’Aina no en té prou amb un: “…. va, dona, que ja veuràs que tot s’arregla… etc…”. No, l’Aina m’engegaria a pastar fang si li hagués dit una cosa d’aquestes.

Ara et pregunto jo a tu; si, si, a tu que estàs llegint això: Què li respondries a l’Aina?

albert.

PD. Amb les vostres respostes (o absència d’elles) faré el proper escrit.

Anuncis

7 pensaments sobre “El borni, al país dels cecs….. és un proscrit.

  1. Paqui

    Jo li diria a l’Aina que una de les coses que donen sentit a la nostra vida es posar el nostre granet de sorra per intentar fer d’aquest un mon millor i que encara que a vegades no ens ho sembli tot el que fem sempre te un valor, que efectivament tots podem canviar el mon amb el nostre exemple i que si mes no, els seus actes son el millor llegat per els seus fills els quals podran estar sempre orgullosos de la seva mare.

    Respon
  2. Laura

    uffff… Albert…. em sento tan identificada amb l’Aina…. enfi,,,jo li diria a l’Aina, què no defalleixi. Què encara què de vegades sembli què tot l’esforç és per res, de sobte veus una mica de llum al final del passadís fosc… quan algú et felicita per les teves accions, quan aconsegueixes salvar a un animalet, quan aconsegueixis què un nen t’escolti, amb els ulls plens de comprensió per al què estàs dient… llavors veus què potser val la pena lluitar i ser “la rara” dels amics, de la família… la què fa gràcia amb les “tontades de l’ecologisme”. Què poc a poc anem deixant pensant a la gent què sembla què no t’escolta, però a la fi, resulta què sí t’escoltava, i què s’ho romia, i què potser si abans no reciclava ara sí ho fa, o si abans veia un gos abandonat i mirava cap a una altra banda,ara el recull… són petites coses, però si poc a poc tothom deixa de banda la merda dels diners, què, no ens enganyem, fan falta, i comencen a construir-se nous valors… no sé, crec què un altre món és possible. Però realment ho crec tan poquetes vegades… molts dies em sento amb ganes de fer com la Aina: entrar de ple en la corrent humana què va tota cap a una mateixa direcció, i deixar-me endur, deixar-me endur…

    Respon
  3. evelyn

    els grans canvis són lents i són la suma de petits canvis, duts a terme per herois i heroïnes anònims que lluiten pel que creuen… tots som una mica “Aina”, però jo sóc més feliç sent fidel als meus principis: “Que la fi del món m’agafi ballant” 🙂

    Respon
  4. Carme Frigola

    Si, em sembla que som una mica Aina i crec que cal carregar-nos de paciència i continuar encara que sembli que no fem res, son les petites coses quotidianes les que donen sentit a la vida i vull pensar i creure (així creem una altra realitat) que son aquests passets de tots que van obrint ments, només que encara la cosa és una mica lenta. Més paciència i endavant i mirar de fixar-nos amb les persones i coses que rutllen de manera ètica. De moment comencen a sortir draps bruts de polítics, vull ser optimista i espero que d’això en sorti quelcom positiu tant per ells com sobretot per a nosaltres.

    Respon
  5. patt

    Pues yo creo que los grandes cambios sociales han sido fruto de la constancia y de la defensa a ultranza de firmes principios . Aunque a veces sea inevitable caer en el desánimo, y aunque la soberbia, codicia, y el egoísmo humano sean gigantes duros de derrotar , que quizás no se derroten nunca, cada acto concreto cuenta, porque que se grava en el comportamiento diario, y aunque muchos de los que nos rodean critiquen al final acaban concienciandose. También creo que en esta sociedad cada vez hay más gente que cree en la defensa de la ecologia, que ama a los animales, a la naturaleza, y quiere preservar el mundo en que vivimos. Lo más importante está en nuestras manos, es la educación que damos a nuestros hijos, porque de los principios que les inculquemos sobre el cuidado del medio ambiente, el amor y respeto a los animales,y a la naturaleza y la necesidad de un mundo comprometido con la ecología , dependerá el futuro de este planeta, hoy hay mucha gente concienciada que quizá no consiga ese cambio de mentalidad (aunque estamos en el camino) pero las generaciones futuras seguro que lo conseguirán…. hay que tener siempre optimismo, y seguir adelante, por tanto, Aina ya está haciendo lo más importante para llegar a ese cambio!!!

    Respon
  6. M.Àngels

    Jo li diria a l’Aina que cansa molt portar la contrària sempre, que cansa molt predicar al desert, que cansa molt parlar amb algú que no t’escolta o que no t’entén, ….però que tot i així, ella ha de fer i viure com pensa , com és, perquè sinó no seria feliç. I com que n’hi ha moltes d’Aines , encara que no es veuen , perquè no són mediàtiques, es van trobant, creuant, escampant, i tot , a la llarga, té el seu fruit.
    Que miri sinó el tema de la independència de Catalunya, semblava impossible arribar a on estem avui, i en canvi, és una realitat. Els canvis són possibles, només cal que siguem uns quants molts.

    Respon

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s