Els Titans es barallen i els humans en paguem les conseqüències: crònica de la sortida del 14 d’octubre de 2012

El diumenge es llevava com una finestra de bon temps, entre dos episodis de tramuntana, però amb previsions de forts vents de xaloc, gairebé ponent, a partir del migdia.

A port, ni les poques fumeroles que sortien d’algunes cases del poble mostraven signes de vent. Rectes cap amunt com enxanetes el dia de Santa Úrsula a la plaça del Blat, directes a tocar el cel.

El Dzul Haà al complert, fins i tot un equip de la TV francesa, interessats per veure que es cou al país veí en matèria de cetacis.

Gemma en plena entrevista a la proa del Dzul Haà (foto Amadeo Molina)

Veient que els models no l’encerten ni de bon tros, al Cap de Creus, vam decidir centrar-nos en els mulars, prop de la costa, per evitar entrades de vent inesperades que ens farien saltar una mica.

Tal i com vam sentir a la sortida anterior, la tardor ja està aquí. Cada cop que aixecàvem la mirada, mascarells adults i joves fent picats o volant en cercles pendents de cada esquitx o lluentor que pogués delatar la presència de peix vora la superfície.

Per sota del cap de Begur es veien al cel els cúmuls que denotaven inestabilitat. Passat Cadaqués ja vàrem començar a sentir el vent de xaloc, gairebé ponent, però amb retràs. Els mascarells seguin fent de les seves, aquí i allà.

Un cop a la mar d’amunt, el xaloc donava puntes de 25 nusos, i els mulars seguien sense aparèixer, malgrat que tota la tripulació del Dzul estava a la guait.

Escrutant el blau horitzó

Fins a treure el nas pel cap Gros, però res, ni rastre dels mulars.

Veient que el vent no minvava i el front del nord es distingia perfectament a les capes altes del cel, vam decidir posar rumb a Roses, pel que pogués ser.

Ve del Nord

I així va passar, però no sense abans menjar-nos una mica de xaloc, amb patates fregides. Sense adonar-nos, seguint un banc de tonyines que menjaven frenèticament, a cinc o sis cables de Cap de Creus, vam sortir del redós que ens donava el cap. En voler passar entre sa Rata i s’Encalladora, vam topar amb ones importants que venien de mig jorn, fruit del que es coïa per sota de Begur; i un vent de W-SW que ens dificultava la marxa.

Les polars dels catamarans ens diuen que la cenyida ha de ser de 60º al menys. Bordo amunt, bordo avall per a passar un cap Norfeu que semblava cada cop més lluny.

Lenticulars de tramuntana sobre cap Norfeu

Al cel, es veia perfectament com entrava el canvi. Núvols típics de tramuntana ocupaven les capes altes, mentre passàvem per la zona càlida del front. Duel de Titans, que finalment es trobaven al cel, a veure qui guanya?

Duel de Titans

Ja passat cap Norfeu i obrint-nos per a tenir angle i fer el darrer bordo per a passar Falconera, de sobte canvià la temperatura bruscament, entrant al sector fred del front, ja estava aquí la senyora Tramuntana.

Començant amb un ponent fort i passant a mestral, vam trigar més de dues hores el que normalment fèiem en mitja, i ja s’havia post el sol quan provàvem d’atracar amb més de 20 nusos de mestral.

I un cop més havíem de dir adéu, o a reveure, als que ja s’havien convertit en membres de la gran família NINAM.

 

Els Dzulhaanàutes del 14 d’octubre de 2012

albert

fotos: gemma