En Mario honra l’Àlex a les Medes: Crònica de la sortida del 15-16 setembre de 2012

Tot i que a redós del Puig Rom no se sentia gens, per fora de Norfeu la tramuntana encara bufava amb intensitat. Ens ho vam prendre amb calma i no deixàvem amarres fins quarts d’onze. Prenyat d’una d’aquelles tripulacions que fan patxoca, el Dzul Haà lliscava per damunt del mar amb la certesa que aquella expedició havia de ser especial.

La tramuntana era encara massa dura per a poder albirar res i vam decidir agafar-nos a la boia de ponent de s’Illa Plana, segons els habitants de Cadaqués, o L’illa de Mesina, segons les cartes nàutiques.

La corrent era tant forta que el Dzul no sabia si deixar-se endur per ella, i posar popa a cap de Creus, o cedir a les pressions de la tramuntana que l’empenyien a posar popa a les Medes. Al fina va decidir, travessar-se a tots dos, corrent i vent, deixant-nos meravellats amb un estrany efecte.

La temperatura de l’aigua era d’aquella que t’arronsa els mugrons, i d’altres coses, però malgrat això gairebé tots els dzulhaanàutes vam decidir de ficar-nos-hi. Brrrr, quina fred.

Vam dormir a la boia que en Nonu, un amic i patró del Nova Cala Gamba, ens deixa a Cadaqués. Bé, vam dormir malgrat les últimes raneres de l’estiu, en forma de concerts amb un excés de decibels, a unes hores totalment inapropiades.

L’endemà, encara teníem molles de pa a la pitrera i restes de melmelada a la comissura dels llavis, quan la Gemma va cridar: “DOFINS, DOFINS”. Per fora d’es Cucurucuc, un bon grup de dofins esquitxava i trencava la superfície del mar de tal manera que uns ulls experimentats com els de la Gemma no podien perdre’s.

A corre-cuita vam netejar tot, llevar amarres i en un tres i no res vam passar d’estar asseguts esmorzant a taula a calçar-nos prismàtics, càmeres i gorres com la més ben entrenada de les tripulacions de l’armada catalana en temps de Roger de Llúria, això si, escurant-nos les restes de torrada d’entre les dents mentre fèiem l’últim rotet del cafè amb llet.

Una trentena ben bona de dofins mulars (Tursiops truncatus) saltaven, s’esbatussaven i nedaven sense un rumb determinat. No podíem precisar si es tractava de joc, sexe o alimentació. El que si vam copsar ben bé, va ser la llibertat amb la que es movien aquells animals, deixant expressar el desig intern, sense restriccions, a borbolls i menjant-se la vida a cada salt.

Vivint el desig intern amb intensitat

Ja portàvem una bona estona seguint-los, amb molta cura de no destorbar, quan vam comprovar que un vell amic nostre era dins el grup, en Mario, o PN019Tt segons el nostre catàleg.

En Mario

La Laura, una bona amiga de Projecte NINAM, li va posar aquest nom en honor a Mario Morcillo, creador de “La Isla de los Delfines”, una iniciativa similar a NINAM que es desenvolupa al sud de la península, prop de l’estret de Gibraltar. En Mario ens va deixar encara no fa un any, per culpa d’un accident d’autobús.

Bé doncs, sembla que en “Mario” dofí, ha decidit anar a visitar la que a partir de demà passat serà la casa definitiva de l’Àlex (llegiu això per a conèixer l’Àlex), les Illes Medes.

En Mario dofí cap a les Medes

Un cop van apropar-se a les Medes i vam comprovar que havíem fet les fotos de les aletes, els vam dir adéu.

Un llevant suau ens va permetre parar motor per hissar la vela. I així en silenci, els dzulhaanàutes exprimíem les darreres milles mentre  els ones i el vent ens duien flotant fins a port.

Petons i encaixades de les que trenquen costelles posaven fi a una expedició molt emotiva i intensa.

Els dzulhaanàutes de la sortida del 15-16 de setembre de 2012

albert

fotos: gemma

Anuncis

5 pensaments sobre “En Mario honra l’Àlex a les Medes: Crònica de la sortida del 15-16 setembre de 2012

  1. Laura

    woooooooo…. gallina de pell….. quina cara més bonica, el mular….. me n’alegro molt, ja era hora què us vinguessin a fer una abraçada…. Jo també vaig conèixer al Mario, era un tio molt espavilat, la seva vida era els dofins i mil coses més, molt actiu… jo dic què era hiperactiu, estava a cinc coses a la vegada…no callava ni sota l’aigua… aquest ha estat un mal any, he perdut a un gran amic, el Luis, i a dues persones molt i molt vàlides, l’Alex, encisador, i el Mario, tot energia. Però queden moltes coses per fer, encara hem d’aturar aquests assassins de Taiji. Ens veiem en cinc dies, se’m farà llarga la setmana. Petons.

    Respon
  2. carme rabell

    De veritat que llegint la teva crnica sembla que mi trobi entre vosaltres!. I jo que pensava que estaves de baixa!. Ets un crac.Espero que la propera vegada que ens veiem puguis parla sense dificultat. Un peto Carme

    Date: Mon, 17 Sep 2012 21:18:54 +0000 To: carmerabellpujol@hotmail.com

    Respon
  3. Judith

    Sentir-los respirar tan a prop, tan grans, tan juganers, tan bells…ens varen obsequiar amb uns moments sublims…
    Gràcies Gemma i Albert per compartir la vostra estima i coneixements. Així com a tota la gent del grup.
    Una sortida que crea addicció!
    Judith

    Respon
  4. Txell

    com sempre una descripció meravellosa que et fa sentir les sensacions del moment,
    aquest moment:
    “El que si vam copsar ben bé, va ser la llibertat amb la que es movien aquells animals, deixant expressar el desig intern, sense restriccions, a borbolls i menjant-se la vida a cada salt”

    Gràcies

    Respon
  5. lara

    I amb la vela hissada, pensava per dins “No, que no arribi a terra, que no arribi a terra…” Gràcies Gemma, Albert i la resta de la Kuadrila, ha estat fantàstic!!

    Respon

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s