EL senyor Catxalot ens visita: crònica de la sortida 16 i 17 de juny de 2012

dissabte 16

Un altre cop, com de costum, els models meteorològics anaven errats i el garbí, amb més força del previst, va tornat a aparèixer de bon matí.

El Dzul Haà es capficava camí del Cap de Creus, amurant el mar per estribord, mentre passàvem els Brancs i la Falconera, veient com la badia de Montjoi s’anava fent petita dues quartes a popa del través de babord. Tant bon punt vam tenir angle, cop de timó i passant a tocar la Figuera, amb el mar per l’aleta, corríem cap a trobar el redós del Cap, pel freu de Sa Claveguera.

Quin descans! Plana com una bassa d’oli, la mar d’amunt se’ns obria immensa a pesar del fort vent que pentinava les petites ones que s’anaven formant al llarg.

Jornada per anar a cercar els dofins mulars.

Culip, Culleró, Pla de Tudela, Prona i la Tavallera, se succeïen en una lenta processó, farcides de vaixells ancorats disposats a gaudir del cap de setmana sense respectar la posidònia o les roques del parc. Àncores i més àncores que feriran els encara rics fons del Parc Natural fins ben entrada la tardor.

Darrera la Illa de la Galera vam anar a veure el niu de cuabarrada, on no hi vam trobar cap ocupant.

Passat Cap Gros i veient que el vent no minvava, vam decidir anar a fer un bany  mar endins, mentre esperàvem poder entrar a Port de la Selva per a fer-hi nit.

Després d’aquests anys, encara ens sorprèn veure el coratge d’algunes persones i la forma que tenen d’enfrontar la vida. La Roser i l’Octavio van decidir que no es perdrien el bany per res del món. Més de 70 metres sota seu i res més per agafar-se que un Dzul Haà remenat per les ones i empès pel vent.

L’Octavio, un fornit treballador d’una empresa pública, nat a un poblet de Segòvia, no sap nedar.

La Roser, participant en una de les primeres expedicions de Projecte NINAM, és monitora de vela i veu els colors amb els ulls de l’ànima.

Tots dos valents van treure pit i ens van donar un bon tema de conversa durant el sopar, a més d’una lliçó de superació i fortalesa.

Les llums de la nit es reflectien a mar mentre un a un, socarrimats pel sol, ens anàvem apagant. El dia havia començat d’hora i demà cal matinar.

diumenge 17

No eren encara les vuit quan vam deixar amarres i passàvem entre puntes del Port de Selva, amb els ulls de l’anima de la Roser guiant-nos a la proa, flairant les olors del matí i cercant la calor del sol ixent.

Cap el rec. Calador tradicional de la pesca alt empordanesa que tret d’algun palangrer, descansava amarrada a port. Tot per nosaltres.

No érem ni a 3 milles nàutiques del Cap de Creus quan un característic buf rodó, petit i inclinat es va dibuixar a l’horitzó.

Catxalot !

“Catxalot!”, vaig cridar, i acte seguit el Dzul Haà semblava una fragata després del toc de xafarranxo. El següent crit va ser: “Ep! Tranquils! Que hi ha temps”, havia d’imposar la meva autoritat de gran Dictador del vaixell.

La Maria, una noia com les que no en queden gaires, filla d’en Quicu i la Carme, em va assistir per a fer el registre, l’hi anirà bé per a fer el treball de recerca del “cole”.

Cronòmetre en marxa, tot el vaixell es va posar a comptar, fent-nos un cop de ma a la Gemma i a mi, per a no deixar ni un registre per prendre. Número de respiracions, temps a superfície, etc….

Després de poc menys de deu minuts, el catxalot feia el seu majestuós picat cap les profunditats abissals a la cerca de calamars gegants, mostrant-nos la seva imponent aleta caudal. Adéu senyor! La immersió profunda pot durar fins a 45 minuts, i ves a saber si podrem tornar-lo a veure.

Aleta caudal de catxalot (Physeter macrocephalus) al Cap de Creus

En Quicu i la Carme, la Sílvia i l’Octavio, la Laura(que es regalava el final de llicenciatura) i la Maria “gran” (que es preparava per a un viatge a l’Antàrtida), la Maria “petita” i també la Roser, es van repartir per tot el vaixell, ajudant a la Gemma a poder veure el proper buf. La joia d’haver vist al més gran dels odontocets juntament amb uns instints ancestrals, que altre temps ens serviren per a la cacera, feien que la tensió es pogués tallar amb ganivet. Silenci sepulcral, només trencat pel cantar del temps que duia en immersió. Vint minuts! Vint-i-dos minuts trenta segons! Vint-i-vuit minuts.

Buf! un altre cop, a poc més d’una milla i després de 31′ 12”.

La tripulació va decidir posar-li el nom Sam, en honor a l’amic que ens va deixar fa poc, ja que van passar tanta estona amb ell que el consideraven un més de la família.

Cap a les profunditats del rec

El tercer cop que va sortir, ho va fer tant a prop que la Roser va poder sentir perfectament el seu buf. I mentre ho feia, tots en silenci, la seva cara reflectia una felicitat tal que a més d’un se’ns van omplir els ulls.

BUFFFFFF !

Cinc hores més tard, amb vuit apnees profundes i tantes superficials, vam haver d’acomiadar-nos del Nou-Sam, no sense constatar els perills que planen sobre la població de cetacis, arreu del món però a la Mediterrània més: les barques motores i els vaixells mercants.

Para compte!!!!!

Esperem que no t’enganxi

Deixant un missatge a Posseidó per a que tingui cura del nostre nou amic i de tota la mar, vam fer rumb a Roses, on les cares de goig van anar transformant-se en desencís en creuar la línia de descerebrats que circulen a gran velocitat, prop de la costa, molestant i posant en perill tant embarcacions més petites com els animals que poblen la zona propera.

Petons i abraçades fortes ens deixaven amb la tristor de dir adéu als qui un cop més havien esdevingut amics i ves a saber quan tornarem a veure.

Els dzulhaanàutes del 16-17 de juny de 2012

albert.

Advertisements

8 pensaments sobre “EL senyor Catxalot ens visita: crònica de la sortida 16 i 17 de juny de 2012

  1. Maya

    Quina meravella!! 5 hores d’observació d’aquest animal majestuós…quina sort!
    Espero veure meravelles així jo també!

    Respon
  2. Maria "gran"

    IMPRESSIONANT!!!!!!!
    Sense paraules! Anava a posar una experiència irrepetible, però ho canvio perquè penso passar més moments planejant per sobre del nostre mar cercant i gaudint del comportament d’aquests majestuosos animals que em deixen bocabadada.
    Se’ns dubte no ho canvio per res! I menys amb les persones que m’he trobat, persones que donen exemple en aquesta vida i dels que tant hem d’apendre. Jo m’emporto un xic de tots vosaltres.
    Simplement gràcies per fer-ho possible!
    Fins aviat!
    Petons

    Maria Bas López

    Respon
  3. Bet Font

    Uau! Quina emoció! Se’m posa la pell de gallina només de pensar-hi ! Quin regal més fantàstic pels Dzul Haanautes.

    Respon
  4. Quico Serra

    Quan vius moments com aquests, acompanyats de gent tan maca, tens la certesa que anem molt més enllà del que ens pensem. Una gran abraçada per a tots els que vam compartir aquest meravellós cap de setmana.
    Seguidors del projecte Ninam fem tot el que calgui per a salvar la Mediterrània que ens necessita tan com nosaltres a ella.
    Ah, un pensament pels llistats que es van creuar davant del catxalot, bona sort nanos.

    Un somriure i fins aviat,

    la família d’Òrrius

    Respon

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s