Crònica d’una agonia?: sortides del 9 i 10 de juny de 2012

Dissabte 9 de juny

Sense pressa, passàrem un cop més entre puntes del port de Roses, a la cerca dels fruits del nostre mar. Llustroses aletes de dofí, marinades amb vols de baldriga i saltejades amb escuma blanca de mar, per començar. Llom de rorqual vaporitzat al buf, cuinat al sol del migdia i de postres uns cadellets de mular amb acompanyament de mares sobre llit de coralls. Tot un banquet per a les retines, les càmeres i els esperits.

Partíem rumb sud, a tocar les Illes Formigues, cavalcant les ones de tramuntana que encara s’obstinava en bufar.

Un peix volador (Exocetus volitans), tant gran com una baldriga, va saltar just a la proa del Dzul Haà, presagi de coses bones. Feia més d’un any que no n’havíem vist cap. Be! Això pinta be!

Després de deixar enrere les Medes i acaronant la platja de Pals, les nostres cares van canviar en veure les monstruoses construccions del Cap de Begur. Hotels a ran d’aigua, cases multicolors i cridaneres, insultant al viatger, disseminades pel Cap Roig, Sa Tuna i Ses Negres.

Encara cap contacte, només alguns peixos lluna que ens miraven estordits i confiats.

Ja divisàvem el Far de Sant Sebastià, i els illots més llunyans de les Formigues. I res de res. Gairebé 20 milles nàutiques per la ruta dels mulars i ni el més mínim rastre.

Vam posar-nos com a fita l’isòbata dels 500 metres, a l’extrem nord del canó de la Fonera, cercant els pelàgics: rorquals, llistats o catxañots. I res de res.

Es va fer l’hora de tornar i altres 24 milles resseguint la nostra estel·la. Cabia la possibilitat d’enganxar-los de tornada. I res de res.

Què passa? On s’han ficat?

Ni tant sols els bancs de tonyines que feia poc menys d’un mes poblaven tota la costa nord.

Tot i comptar amb una meravellosa tripulació que entenia perfectament que el mar és així, imprevisible, no podíem amagar el desencís que significa pensar que la nostra mar s’està morint.

L’etern garbí ens duia directes a port on els petons i les abraçades incrementaven la nostra tristesa per el comiat dels que ja s’havien convertit en part de la “família NINAM”.

Dzulhaanàutes del 9 de juny de 2012

Diumenge 10 de juny

La “méteo” no podia pintar millor, variable 2 a 3, amb una entrada de front prevista pel vespre.

Sense perdre temps i després de la lletania de seguretat, presentacions, comprovacions i amarres, sortíem a 2000 r.p.m. camí del Rec. Cap el calador que els arrossegadors anomenen “la gamba”, i més enllà.

Primer per la ruta dels mulars, resseguint la costa de la península del Cap de Creus fins Sa Rata. A part de meduses mortes i un parell de peixos lluna, un d’ells amb company, res de res. ni rastre dels mulars.

Peix Lluna (Mola mola) amb company

En arribar a Sa Rata una munió de “galls” (boies que assenyalen la posició de diferents arts com ara palangres, tremalls, nanses i d’altres menys legals) ens barrava el pas.

Ja lliures, camí del Rec, amb una brisa de sud est que no arribava a trencar l’ona, em posat rumb als 1.000 metres de profunditat. Un repte, ficar-se 12 milles mar endins, a la zona d’APPC, amb en Pep de 8 anys i sa germana, la Mariona, de tres. Al menys 2 hores més.

La Mariona no pot més

De sobte, en Santi, pare de la canalla, ha cridat “Aletes!” i dos dofins llistats han passat com esperitats per la popa del Dzul Haà, sense donar-nos temps a res. Parem l’arrancada i centrem les mirades per a veure la direcció i per on podien ser. Com si se’ls hagués engolit el mar, ni el més mínim rastre, literalment havien desaparegut.

Ni als 500 metres ni als 1.000. Ni amunt, ni avall. Res de res, a part d’unes tonyines llunyanes i quatre baldrigues. Un erm i desolat mar que no tenia res a veure amb el que hem conegut fins ara. I tornen les preguntes.

Què passa? On és la vida?

Canvi climàtic, sobrepesca subvencionada, plàstics, tràfic marítim, pesca furtiva i no tant, deixadesa institucional, àncores, vedes obsoletes, deixalles, pol·lució i tantes altres…..

Potser el futur ja ha arribat. Potser aquesta és la crònica d’una agonia que no ha fet més que començar. Potser els nostres fills només podran conèixer el mar pels nostres relats. Potser no estem fent res per impedir que els “dolents” se surtin amb la seva.

Potser el mar, úter de tota vida del planeta, ens està cridant i nosaltres som incapaços de sentir-lo. Qui sap si quan per fi el sentim no serà massa tard per a fer-hi res.

48 milles nàutiques més i pràcticament res rellevant per anotar. Al menys ha servit per a que en Pep i la Mariona aprenguin que a la natura no podem controlar res. Que les coses passen quan passen.

Però els podem donar una lliçó millor.

Pep, Mariona, Martí i tanta altra canalla que ha passat pel Dzul Haà, NO US RESIGNEU! Tots plegats podem fer que això canvi.

SIGUEM EL CANVI QUE VOLEM PEL MÓN

 mata de jonc

Dzulhaanàutes del 10 de juny de 2012

 

albert

Anuncis

5 pensaments sobre “Crònica d’una agonia?: sortides del 9 i 10 de juny de 2012

  1. Ma Angels

    Albert ets un poeta, com m’agraden les cróniques que escrius de les sortides, fa que el que no hi ha estat s’ho pugui imaginar fàcilment. El dia d’ahir sensacional, per tornar-hi i que en Quim la propera ens acompanyi. Una abraçada Gemma i Albert

    Respon
  2. Isabel

    La Gemma, l’Albert i el Senyor del Mar van obrir-nos els braços, generosament. El que dóna sentit al viatge no és l’objectiu, que només és l’excusa. Confio que els dofins juguessin en el ventre de l’aigua mentre fèiem una migdiada dolça, bressolats. El paisatge, el contacte amb els elements, l’escalf humà, els silencis, la mirada líquida del peix lluna… trossets de trajecte per al reCORd. Gràcies, família!

    Respon
      1. Santi, Dolors, Pep i Mariona

        Hola Albert i Gemma, som en Santi, la Dolors, en Pep i la Mariona, i ens va encantar a tots l’ experiència viscuda, realment tot un repte superat amb la canalla tan menuda, però són uns campions com vosaltres de fer aquesta feina que es veu que sentiu tan dins vostre i que ens la vau saber transmetre a tots nosaltres amb la tranquil·litat, seny, respecte, … i tal i com dieu que no podem controlar la natura, menys mal!!!, però si que podem intentar que les coses canviin.
        De tot cor moltes gràcies per tot i també donar les gràcies a la Montse, Mª Àngels, Jordi i Ferran que van ser un molts bons companys de viatge al DZUL HAÀ.
        Ah! i Albert, segueix escribint les cròniques de les sortides tan poètiques com sempre, en gaudim molt.
        Una forta abraçada Albert i Gemma.

      2. projecteninam Autor de l'entrada

        Gràcies a vosaltres
        costa trobar gent valenta que portin la canalla tant petita i que siguin capaços de fer-los gaudir.
        un petó

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s