En Martí descobreix………. :crònica dels dies 2 i 3 de juny de 2012

dia 2

Els dzulhaanàutes anaven ocupant les seves cabines a mida que arribaven. Nerviosos i meravellats per la mida del vaixell i pel fet que hi hagués un WC a cada cabina. Que gran! diuen. N’hi havia de repetidors que comentaven: Ho trobava a faltar.

Però de tots ells i elles, qui “flipava” era en Martí, fill cremallera de la Carme, que s’enfrontava a la seva primera gran aventura marina, als set anys i mig, amb la mama. Tot un repte, per a ell, per sa mare i per a tots els ocupants del Dzul Haà.

Dos dies i una nit, amb totes les seves hores mortes, poden ser dures per a un nen. Calia doncs posar-se les piles i no abaixar la guàrdia ni un moment.

Eren poc més de les nou del matí quan els cables Morse transmetien l’ordre d’avant a sengles motors, prenent una demora de 018º, per a tombar la punta de la Poncella, camí del canó de cap de Creus, o com n’hi diuen els autòctons, el Rec.

La Gemma no ens acompanyava, com és habitual, ja que un afer personal la retenia a terra. Hauríem d’esmolar els ulls per, entre tots i totes, suplir aquesta important mancança. A banda que una sortida sense la Gemma no està complerta. Però fos com fos, havíem de sortir i albirar tot el que Poseidó desitgés mostrar-nos.

El llebeig començava a bufar d’hora i amb el sol lluent com ho feia, el garbí no trigaria a reforçar-lo. Impossible anar al rec, sinó volíem menjar-nos unes quantes hores de mar gros del través. Així doncs, un cop arribats a Cap de Creus i desprès d’haver esquivat uns quants peixos lluna, sense veure cap mular, vam adreçar-nos a Cala Culip, només per a treure-hi el nas.

El Dzul Haà a cala Culip

Quina va ser la meva sorpresa en veure que l’amarrador era lliure, així que vam  decidir aprofitar l’oportunitat de passar la nit quiets, malgrat encara quedaven hores de sol i la mar d’amunt era com un plat. L’alternativa era saltar tota la nit a Cadaqués, agafats a la boia de’n Nonu, exposats al vent del sud est que es preveia fins a primeres hores de l’endemà. Tot un encert.

Un cop reposats, vam decidir fer una excursió al Pla de Tudela, l’antic Club Meditarranee, que ha estat recuperat gairebé tal i com era abans de l’ocupació.

el pla de Tudela

L’exuberància de la primavera s’obria davant nostre amb colors i olors que regalaven els sentits. Les pegmatites sortien d’entre els esquists com per art de màgia, mostrant formes que la tendra imaginació de’n Martí sabia interpretar. Llangardaixos que no tenien por de nosaltres i cales que se’ns obrien com una flor llesta per a ser libada. Un moment “ZEN” que dubto se’ns esborri del cap, tal i com vam nàixer, dins l’aigua de la cala del Culleró, potser la millor de totes les cales de la costa catalana.

moment zen (foto Evelyn Iwen)

Però el paradís te un preu, i el capvespre com als millors contes de fades, és l’hora del vampirs. Una munió d’Aedes caspius, el mosquit autòcton,  es congregava al voltant nostre disposats a xuclar-nos fins l’última gota de les nostres sangs, deixant-nos el record d’una immensa fava que pica com un dimoni.

La batalla va ser aferrissada, entre cullerada i cullerada de crema de carabassa, plim! plam! pum! ostres l’he mort! aquest anava carregat! uiii m’ha picat!

Les hores del dia anaven caient mentre les monòtones dues fogonades cada deu segons del far passaven damunt dels caps.

dia 3

Les lleganyes encara adornaven el nostres cansats ulls quan vam deixar amarres de Culip disposats a “pentinar” el rec, a la cerca d’algun catxalot, rorqual o dofí, poc més tard de les sis del matí, quan el sol feia mandres darrere els pocs núvols que guarnien l’horitzó.

Milles i milles amunt i avall, dreta i esquerra, mentre la tramuntana, o millor, el mestral, anava fent acte de presència. Sort ne vam tenir de la dolça Kiona, després de’n Martí la tripulant més jove, que als seus disset anys havia captivat el cor del petit i no se separava d’ella.

Martí i Kiona passejant pel Pla de Tudela

Perdudes les esperances d’albirar algun cetaci i amb el cansament, després de sis hores seguides de transsecte, i la tramuntana fent acte de presència, vam passar pel Freu de sa Claveguera per anar a cercar redós a la badia de Cadaqués. La presència de peixos lluna i d’aus marines, inclòs un paràsit gros, van ajudar a fer les milles de tornada.

Paràsit gros (Stercorarius skua)

La curta migdiada va ser interrompuda pel soroll dels motors que el Gran Dictador del vaixell havia engegat. La cosa pintava passada per aigua. I així va ser. Encara no havíem guanyat Falconera quan el front va decidir descarregar damunt nostre.

Davant l’Almadrava l’aigua queia amb tanta força,empesa pel vent de proa, que feia totalment impossible veure res. Poca broma tenint els Brancs a la vora. Però tot va acabar amb un gran xàfec, que com resa la dita: “mai plou amb tanta gana, com quan ho fa de tramuntana”.

Abraçades fortes i petons sonors posaven fi, a peu de vaixell, a una sortida que, sense haver albirat cap cetaci, ha estat el cresol de lligams forts i de descoberta de moltes coses meravelloses d’aquest nostre planeta Terra/Blau.

Dzulhaanàutes del 2 i 3 de juny de 2012

I recordeu: En el temps i en la guerra, qui més hi diu, més hi erra.

albert

 

Anuncis

9 pensaments sobre “En Martí descobreix………. :crònica dels dies 2 i 3 de juny de 2012

  1. Roser Masó

    Totalment d acord Carme.
    Recordo tants bons moments d aquesta sortida!!!! El moment zen per descomptat. La visita al pla de Tudela i les hores i hores que me varen passar tant rapit com si fossin minuts. Si, varem trobar a faltar a la Gemma, es cert i… hauria estat be poder albirar algun dofí i veure la cara d en Marti quan els veiès però malgrat tot. No canviaria ni un segon dels passats junts. Molts petons. I fins ben aviat. Soc repetidora i ho continuaré siguent!

    Respon
  2. Kiona i Maria

    Doncs sí, des de llavors ens acompanya la flairada del mar i la sensació de no sé què, però estem més contentas que la setmana passada!!! Gemma espero que la propera, que no trigarà, ens coneguem. Albert!!!!!! explica un acudit… que no sigui una història de pensar, jajja. Una forta abraçada per a tots. MUAKS!!!!

    Respon
    1. Roser Masó

      Jajaja. Si si però un de gangós tampoc que per escrit no fa la mateixa gràcia. Per cert. Un milió de gràcies Albert.

      Respon
      1. Gemma NINAM

        Estimats i estimades, navegants en aquesta expedició, amants del Cap de Creus i de Projecte NINAM un milió de gràcies per les precioses paraules, us he enyorat i em doneu molta molta enveja. Visca la vida i visca les aventures compartides amb persones com vosaltres. Ens trobarem ben aviat, una abraçada immensament blava!!
        gemma

  3. Laura

    No sabeu com us trobo a faltar, a vosaltres, al vostre preciós catamarà, i al Cap de Creus. Llegint aquesta narració, arriben als meus ulls llàgrimes de nostàlgia. Esperant el meu torn, somniant amb el moment de tornar a pujar a aquest Dzul Haà què un dia em va captivar. Petons.

    Respon
  4. Marc

    Aloha!!
    No puc fer més que afegir-me a les paraules de gratitud per aquesta meravellosa experiència de natura i sobre tot per la companyia que he tingut ma mare i jo. Ja hem decidit que l’any que ve repetim amb la meva dona i el meu pare.
    Gemma, esperem poder-te conèixer llavors!
    He tornat carregat d’energia i bon rotllo! 😉
    Una abraçada a tothom!

    Respon

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s