Ha esclatat la primavera marina!: Visita al millor restaurant del món, “Chez LaMer”

Tal com s’ha llevat el dia, era un pecat no aprofitar-me del meu amic Dzul Haà i anar a fer un vol junts pel Cap de Creus.

Tard, però hem sortit, després de rentar-li la cara, doncs les 4 setmanes de tramuntana ininterrompuda l’havien deixat ple de sal i sorra. A quarts de deu solcàvem les aigües tranquil·les de la badia cap al nord.

Ja fa dies que corren notícies de la presència de rorquals a la zona, i no podíem deixar passar aquesta oportunitat que ens brindaven Eol i Posseidó. Prismàtics, càmera, cronòmetre i sobretot, moltes ganes de tornar a ser a mar, després d’un forçat captiveri a l’ordinador, preparant la propera campanya d’expedicions.

Vora migdia, gràcies a una coordinació entre la Gemma i en Marcel Gutinell, un bon amic de Selva de Mar, m’han donat la posició d’un grup de mulars, a l’alçada de la Tamariua. Cap allí que hi hem anat. Però, tot plegat res. Els mulars havien fet cap a dominis francesos; i em pregunto, serà per que allí hi ha més zones realment protegides? Ves a saber.

Tot d’un plegat, començo a veure una taca blanca damunt el mar, miro, ocells, molts, gavines i gavians sobretot. Fem-hi cap, no se sap mai. Quan els ocells marins es concentren damunt de l’aigua i volen plegats, sovint és per la presència de menjar, empès per altres predadors marins des de sota l’aigua. i aquests poden ser: dofins, balenes o tonyines.

Un cop a prop, la imatge era esfereïdora. Milers de gavines i gavians, amb baldrigues i corbs marins, tots mirant d’arreplegar algun dels peixets que les imponents tonyines encerclaven prop de la superfície. Un festí.

Els mulars havien pres els camins de França, dels rorquals ni rastre, doncs no em quedava altra que preparar-me el dinar i seure amb els demès comensals, a taula.

De primer, “anxoví” que n’hi diuen per aquí, que ve a ser seitó petit. Bé, de fet era plat únic, però amb tanta abundància que les baldrigues amb prou feina podien aixecar el vol de com s’afartaven. Jo, un plat de ceba tendra amb tomàquet i pa, i poder seure a la taula del millor restaurant del món. Entre cridòria de gavians, la brisa suau, el sol a la pell, el gronxat del vaixell i el xipolleig de les tonyines. No te preu.

Just quan el sol havia decidit deixar-se caure rere la muntanya, passàvem entre puntes, camí de l’amarrament i fent-me pas entre alguns dels vaixells que la nit anterior havien estat pescant tones d’anxoví, que per no poder-lo vendre, abans d’entrar a port, l’han llençat a mar de matinada, ja mort, i que només servirà de plat pels crancs i cargols i algun que altre carronyaire.

No estàvem bé, fa temps, menjant tots plegats del mateix plat?

Realment, el que ens distingeix de totes les demés espècies, és que no en tenim mai prou.

Quina pena.

albert