Capítols Nº 6 i Nº 7 de la Guia dels Cetacis del Parc Natural de Cap de Creus

aquest és un extracte del llibre:

Guia de Cetacis del Parc Natural de Cap de Creus: Manual d’albiraments i bones pràctiques marineres per a la protecció dels cetacis a Catalunya. 

Escrit per Albert López i Larrosa & Gemma Gonzàlez i Potrony.

Publicat per EBE Editors, de Figueres, el novembre de 2010.

Us preguem que si feu servir alguna de les parts del mateix, ho comuniqueu al autors i propietaris del ©dret de còpia.

El llibre el podeu trobar a la Llibreria Nàutica de Barcelona, al costat de Correus.

Capítol 6

Legislació sobre Protecció de Cetacis

 La creixent preocupació per la pèrdua de biodiversitat, deguda a la sobreexplotació dels recursos i a la insostenibilitat del sistema de vida occidental, ha dut a molt països a dictar lleis per a protegir els espais naturals i conseqüentment llur biodiversitat.

Els mars, tanmateix, estan sotmesos a tal protecció, bé sigui per tractats internacionals, com el MARPOL per a reduir i controlar els vessaments tòxics o la pol·lució de les aigües en general, o d’altres convenis com l’OSPAR per a la protecció de l’ambient marí de l’Atlàntic Nord, el Conveni de Barcelona per a la Protecció del Medi Marí i de la Regió Costanera de la Mediterrània, el Conveni de Washington sobre Comerç Internacional d’Espècies Amenaçades de Fauna i Flora Silvestre (conegut per CITES) o el Conveni de Berna relatiu a la conservació del Medi Natural i la Vida Silvestre a Europa.

Tots ells inclouen els cetacis als seus annexes, com a espècies a protegir, establint diferents graus de preocupació en funció de les espècies i de l’estat de les poblacions.

Més concretament, els acords internacionals com el de Mònaco, ACCOBAMS, per a la Conservació dels Cetacis del Mar Negre, Mar Mediterrani i Zona Atlàntica Adjacent o el Conveni Internacional per a la Regulació de la Pesca de la Balena, se centren en la protecció exclusiva de certes espècies de cetacis i les activitats que poden causar destorb o malmetre les seves poblacions, com seria el “whale watching” o la pròpia pesca de la balena. Tanmateix adverteixen sobre la interacció entre el tràfic marítim a les zones de màxima densitat de cetacis, i el perill que això comporta per a la seva conservació.

La CEE ha dictat també una Directiva, anomenada Directiva d’Hàbitats (Directiva 92/42/CEE del Consell de 21 de maig) on cita als seus annexes al Dofí Mular (Tursiops truncatus) i la Marsopa Comuna (Phocoena phocoena) com animals d’Interès Comunitari, pels que cal determinar Zones Especials de Conservació. Aquesta Directiva ha de ser adoptada pels diferents països de la Comunitat, en forma de Lleis.

El Govern espanyol, recollint aquestes indicacions europees, ha inclòs aquests cetacis a la “Ley del Patrimonio Natural y de la Biodiversidad” 42/2007 de 13 de Diciembre, als annexes II i V.

Tanmateix han estat incorporats, juntament amb la majoria de cetacis de la mediterrània, al “Catalogo Nacional de Especies Amenazadas” actualment “Catálogo Español de Especies Amenazadas” i que al moment de la publicació d’aquest llibre, esta sent revisat i passat al parlament en forma de projecte de llei.

Catalunya no està al marge d’aquesta preocupació i alhora ha dictat lleis al respecte, com la Llei 22/2003, de 4 de juliol, de Protecció dels Animals, destinada a la protecció tant dels animals de companyia com a la fauna salvatge, i la seva actualització en un Decret Legislatiu on es refon tots els decrets, lleis i directives relatives a la protecció d’animals (Decret Legislatiu 2/2008, de 15 d’abril, aprovació del Text refós de la Llei de Protecció dels Animals), on s’inclouen totes les espècies de cetacis presents a Catalunya.

En un altre pla, organitzacions supra governamentals com la UICN, Unió Internacional per a la Conservació de la Natura, s’aixeca com la vigilant de la vida salvatge al planeta i periòdicament a través del la seva Llista Vermella d’Espècies Amenaçades, ens alerta de l’estat de les poblacions, establint-ne diferents categories.

El present capítol, però, vol fer especial esment del “Real Decreto Ley 1727/2007 de 21 de diciembre” pel que s’estableixen mesures de protecció específiques pels cetacis.

Aquest Reial Decret Llei, neix de la necessitat de regular l’aproximació i el possible destorb als cetacis, per part de les embarcacions, tant siguin d’esbarjo com professionals,  i te com a objectiu establir mides de protecció dels cetacis per a contribuir i garantir la seva supervivència i l’estat de conservació favorable.

Aquest també informa de les sancions que es veurien imposades als infractors i els cossos de l’estat facultats per a fer-ho. Però per a que això no sigui necessari, donarem un seguit d’explicacions de com s’ha de fer una aproximació a un cetaci, segons aquest decret i de com s’ha de fer de forma respectuosa per a no destorbar l’animal o grup i poder gaudir-ne força estona.

El decret fa referència a l’Espai Mòbil de Protecció dels Cetacis (EMPC), delimitat pels cilindres que es troben a un radi de500 metresde l’animal, a la superfície,500 metresd’alçada de Zona Aèria i60 men profunditat, la Zona Submarina. (veure figura 1 EMPC).

A superfície, hi haurà una Zona d’aproximació, entre els 500 i els 300 metres Una Zona de Permanència Restringida entre els 60 i els 300 metres de l’animal. Mai, en cap cas, ultrapassarem la distància de 60 metres al voltant de l’animal, sent aquesta la Zona d’Exclusió.

Fig. 1.- EMPC (extret de RDL 1727/2007)

L’aproximació a l’animal es farà de forma lateral, segons es detalla a la figura 2, deixant els 30º a la proa i a popa de l’animal lliures.

2-  Maniobra d’aproximació a un cetaci (extret del RDL 1772/2007)

A efectes d’aquest Real Decret Llei, es considera punible qualsevol conducta que pugui causar la mort, dany, molèstia o inquietud als cetacis segons el dispost a l’article 52.3 de la Llei 42/2007 de 13 de desembre, del Patrimoni Natural i de la Biodiversitat, del Govern espanyol.

Es considera dany, molèstia o inquietud:

a-     el contacte físic entre embarcacions o persones i el cetaci o grup de cetacis.

b-     Alimentar als animals, llençar begudes o menjar o qualsevol tipus de substància sòlida o líquida que pugui ser perjudicial pels cetacis.

c-      Impedir el moviment lliure dels cetacis, interrompre la seva trajectòria, tallar-los el pas o travessar el grup de cetacis, en qualsevol moment o direcció.

d-     Separar o dispersar el grup de cetacis, especialment interposar-se entre un adult i el seu cadell.

e-     Produir sorolls o sons estridents o forts per intentar allunyar-los o atraure’ls, incloent l’emissió de sons sota l’aigua.

f-       Banyar-se o bussejar a la Zona d’Exclusió de l’Espai Mòbil de Protecció dels Cetacis.

També ens recomana que en cas de detectar neguit en els animals, tals com: canvis sobtats de direcció, canvis en la velocitat, o salts durant l’aproximació, a pesar d’haver observat les mesures correctes, es procedeixi a realitzar les maniobres d’allunyament de forma  immediata.

Capítol 7

Navegació Respectuosa

Navegar és tant antic com la condició humana. Bé sigui amb xalupes, balses, goletes o mercants, l’ésser humà ha solcat els mars des del principi dels temps.

Aviat va aprendre que els mars i oceans eren una gran font d’aliments i fins als nostres dies, pensàvem que inesgotable. Tanmateix pensava que el mar ho engolia tot, nàufrags, vaixells i tot el que s’hi llences. El mar va esdevenir, el “panyol gran”, és a dir, allà on llençar-ho tot.

Fins al punt que l’expressió “… a mar” significa per a nosaltres, llençar-ho a les escombraries.

Aquesta visió del mar ho ha estat per totes les cultures occidentals, que fruit del desenvolupament, produeixen grans quantitats de derivats del petroli, com els plàstics, fibres, PVC, etc…

Les indústries, fins no fa gaire, vessaven les aigües residuals directament a mar, sense tractar-les. Metalls pesats, tòxics, lleixiu, verins, etc.. eren abocats a mar sense escrúpols.

Els vaixells no han estat exempts de falta. Neteja de sentines, buidat d’olis, neteja de bodegues, aigües negres, etc.. han estat pràctica habitual  fins entrar en vigor el conveni MARPOL, que en regula els vessaments.

La nàutica d’esbarjo, amb l’augment del poder adquisitiu i l’abaratiment del cost dels vaixells, creix dia a dia. Els estudis que es requereixen per a poder obtenir les titulacions, fruït d’aquest creixement i de la major consciència mediambiental, són cada cop més exigents. L’ús dels tancs sèptics i de la recollida selectiva de deixalles als ports esportius, cada dia són més habituals, però encara no suficients.

Tampoc s’aprèn com procedir en cas de trobar un cetaci, ni de com aproximar-se, malgrat les lleis abans esmentades.

El present capítol, doncs, vol servir per aquells que volen tenir una conducta respectuosa, sostenible i que ens faci sentir orgullosos de fer la feina com cal, vivint el mar en comptes d’usar-lo.

Conducta a seguir en cas d’albirament

Hem de tenir en compte que normalment, els cetacis o qualsevol altre animal marí, no te una tendència natural a l’aproximació als éssers humans, tret d’alguns grups de dofins, en determinades circumstàncies que comentarem més endavant. Per tant, qualsevol intent de fer-ho, vulnerarem el que ells consideren una distància mínima de seguretat, que variarà segons: l’espècie, les característiques del grup o individu, el moment, i altres factors no controlables. Donarem unes recomanacions, a grans trets, per a poder fer-ho de forma respectuosa i sense molèsties, i òbviament, sense transgredir les lleis.

Per a poder fer una maniobra d’aproximació, caldrà prèviament tenir en compte alguns factors:

1-    Primer ens preguntarem si cal o no l’apropament i quines són les nostres intencions.  Partirem de la base que aquestes són la curiositat i les ganes de conèixer els animals.

2-    A grans trets, i sense poder identificar-los a priori, establir la possible espècie (veure capítol de tècniques d’albirament). Així, si veiem un buf alt, i en forma de con invertit, seguit d’un gran llom i una petita aleta, sabrem que es tracta d’un rorqual comú.

3-    Determinar rumb i tractar-lo com si fos un altre vaixell, és a dir, evitant el rumb de col·lisió. (tenir en compte la fig. N+1)

4-    Controlar la direcció del vent i/o la corrent, procurant posar-nos a sotavent de l’animal. Aquesta maniobra serà útil per si haguéssim de parar l’arrancada del vaixell, no caure-li al damunt sense poder evitar-ho, afavorint-ne la separació.

5-    En tots els casos, i si volem gaudir molta estona de l’albirament, prendrem un rumb paral·lel i en el mateix sentit dels animals o animal, a la distància que siguem al moment del contacte visual. És a dir, si veiem un animal a ½ milla que fa rumb 180º, per sobrevent, ens posarem nosaltres a rumb 180, sense variar la distància ni el costat. Haurem de tenir en compte la maniobra de vela. Suposant que tant el vent com el rumb ens siguin favorables per a continuar a vela, podrem seguir. En cas contrari es recomanable plegar veles i continuar a motor. Encara que sembli un contrasentit, els velers no tenen motors potents ni sorollosos, i la maniobra es podrà fer amb suavitat. Altrament, a vela, si l’animal canvia de rumb i hem de canviar l’amurada, correm el risc d’entrar dins la Zona d’exclusió o fer una maniobra massa brusca i espantar l’animal o el grup. A més, en cas de rorquals o dofins, la remor del motor informa a l’animal que som a prop i així deixem una porta perquè sigui ell que triï si vol o no una aproximació. En cas de dofins, en sentir el motor, i si es tracta d’un grup de mascles joves, serà el senyal que els induirà a fer ells l’aproximació.

Un cop arribat aquest punt, hi ha una gran diferència de com apropar-s’hi, segons es tracti d’una espècie o una altra.

Pel Rorqual comú:

1-    Podem fer l’aproximació a motor a la mateixa velocitat de l’animal, fins arribar a una distancia de500 metres. Mentre tant, usant un cronòmetre, s’anirà comptant el temps que el rorqual passa en apnea. Notarem que les apnees segueixen el següent patró:

Patró d’apnees d’un rorqual comú.

2-    Apreciarem que sobretot, les apnees profundes tenen un temps semblant, a voltes igual. Aquest pot oscil·lar entre els 3-4 minuts fins els 15-20 minuts. Mantenir el rumb  i la velocitat durant aquestes apnees.

3-    Si veiem que el temps de l’apnea profunda es va escurçant, a mida que ens hi apropem, serà un senyal de destorb, sovint acompanyat de canvis de rumb. En aquest cas ens mantindrem lluny de l’animal, a mes de500 metres. Si el comportament persisteix, abandonarem l’albirament.

4-    Si el rorqual està menjant, ens mantindrem separats, més de500 metres, ja que sense voler-ho podríem posar-nos damunt del banc de peix o krill. A més, els rorquals assoleixen velocitats de fins a 20 nusos, quan ataquen la mola, i podria arribar a ser perillós. Distingirem aquest comportament per:

a-    l’animal es posa de costat. Li veurem la papada, amb els plecs, completament distesa, i els llavis. Es veu l’aleta pectoral, petita i blanca a la part ventral, i el lòbul esquerra de l’aleta caudal, molt gran i blanquinós a la part ventral.

b-    No segueix un rumb fix ni te un patró constant d’apnees profundes.

5-    No dirigir-se directament cap l’animal, EN CAP CAS!, ni tant sols quan siguem lluny. Fer l’aproximació de costat, a voltes durant hores, tenint en compte el rumb de l’animal i la seva velocitat de desplaçament.

Fig.      Posar-se a rumb d’aproximació

Fig.       Aproximació. Aquesta maniobra pot durar hores

Fig.       Màxima aproximació durant temps a superfície.

Fig.    Si l’animal ve cap a nosaltres: Parar arrancada i timó a la banda, per posar-se paral·lel. MAI ANAR A POPA DEL RORQUAL!!!!

6-    En cas que l’animal vingui cap a nosaltres quan siguem a la maniobra d’aproximació, corregirem el rumb per a situar-nos paral·lels a ell.

7-    Si l’animal canvia el rumb súbitament quan siguem prop d’ell (entre 500 i300 metres):

a-    PARAR ARRANCADA !

b-    TIMÓ A LA BANDA PER SITUAR-SE PARAL·LELS !

c-     NO DIRIGIR-SE A LA POPA DE L’ANIMAL ! Des de la coberta del vaixell no podem veure les verdaderes dimensions del rorqual, i correm el risc de rebre un fort cop de cua, danyar-lo i trencar el vaixell.

8-    SI L’ANIMAL APAREIX DAVANT NOSTRE AMB RUMB DE COLISIÓ

a-    PARAR ARRANCADA

b-    TIMÓ A LA BANDA EVITANT LA COLISIÓ DE LA FORMA MÉS SEGURA.

9-    EVITAR ELS CRITS NI FER SOROLLS INNECESSARIS. Com més tranquils siguem, millor sortiran les maniobres i més tranquil serà l’animal.

Durant tota la maniobra d’aproximació i fins a deixar l’animal, EL PATRÓ/PATRONA NO DEIXARÀ MAI EL PONT, SOTA CAP CONCEPTE!

Quan siguem a500 metresi si el vent ho permet, podem parar motor i prosseguir la maniobra amb el gènova, controlant la velocitat per adaptar-la a la de l’animal. FER SOROLL AMB EL “WINCHE” PER ADVERTIR L’ANIMAL DE LA NOSTRA PRESÈNCIA. SI NO FEM CAP SOROLL, CORREM EL RISC QUE NO ENS DETECTI I POGUÉS COLISIONAR AMB EL VAIXELL!

Pels dofins mulars, llistats o comuns:

1-    Procedir de forma igual que amb el rorqual per a l’aproximació.

Quan es tracti de manades grans, normalment els trobarem dispersos en una gran zona, separats en petits grups.

Mirarem de distingir si algun grup hi ha cadells, que surten a respirar al costat de les mares. Si és així, NO ENS HI ACOSTAREM! És millor triar un altre grup, ja que les mares mantindran sempre una distància prudencial al vaixell, i NO DESITGEN LA INTERACCIÓ.

Sovint, si hi ha un grup de joves mascles, vindran ells a interaccionar amb la proa del vaixell. En aquest cas observar la següent conducta:

a-    Mantenir rumb i velocitat, inclús si apareixen per la proa.

b-    El patró/patrona no deixarà mai el pont.

c-     NO CRIDAR NI FER SOROLLS INNECESSARIS (com ara xiular o picar el casc del vaixell). Si fem silenci absolut, podrem sentir-los xiular a ells.

d-    En cas que els animals abandonessin la interacció, NO PERSEGUIR-LOS SOTA CAP CONCEPTE. Seguir amb el rumb que porti la manada, reduint la velocitat si fa falta.

En el cas dels dofins mulars, notarem que a voltes desapareixen tots, durant2 a 3 minuts, és el període d’apnea profunda, com en els rorquals, la única diferència és la durada.

En aquest cas, podria tractar-se d’un comportament d’alimentació, per tant procedirem de la següent forma:

a-     Romandre per la zona, sense cercar la interacció amb cap dels grups. Si ells volen ja vindran.

b-     Reduir la velocitat, o fins i tot restar al paire. PROCURAR MANTENIR CERTA DISTÀNCIA ALS GRUPS, PER NO DESTORBAR-LOS MENTRE MENGEN.

Els dofins llistats o comuns són animals molt ràpids, i per tant, no podrem seguir-los. En el cas que el nostre vaixell sigui capaç de fer-ho, NO ULTRAPASSAR MAI ELS 6-7 NUSOS DE VELOCITAT. Si els dofins van més ràpid, o canvien de rumb, allunyant-se, ABANDONAR L’ALBIRAMENT !

Deixar que siguin ells qui triïn la interacció. Altrament, fugiran.

Si els dofins estan menjant, ho distingirem pel següent comportament:

a-    Natació molt ràpida i respiració sincronitzada, sovint saltant fora de l’aigua i mostrant tot el cos.

b-    Direcció ben definida, o fent un gran cercle.

c-     Sovint amb aus marines damunt: mascarells (Morus bassanus) Baldrigues (Calonectris diomedea, Puffinus sp.) o Gavians (Larus sp.).

En aquest cas, mantenir-se allunyats, A SOTAVENT, i restant al paire. D’aquesta forma podrem fer fotografies molt bones de la interacció amb les aus.

En el cas del Catxalot.

El distingirem per seu buf, de forma rodona i lleugerament inclinat cap l’esquerra i endavant (veure capítol de Tècniques d’Albirament)

Fig.     Buf del Catxalot

Els catxalots, després d’una apnea que pot ser de més d’una hora de durada, romanen a la superfície durant un temps que pot oscil·lar entre els 5 i els 15 minuts, fent, durant aquest temps, nombroses respiracions.

En aquest cas, l’aproximació es farà de la següent forma:

a-    SEMPRE PER SOTAVENT

b-    Restar a la distància de300 metres. Hem de pensar que l’animal està molt cansat i qualsevol esforç per a evitar l’aproximació, li suposaria un cost energètic elevat.

c-     Un cop situats, parar motor i NO FER SOROLLS INNECESSARIS.

d-    Restar a l’espera de veure l’apnea profunda. Serà aquella en la que mostri l’aleta caudal, baixant en picat cap el fons.

Fig.    Seqüència d’immersió del catxalot

Un cop vista aquesta seqüència d’immersió, podem donar per acabat l’albirament, ja que serà molt difícil precisar el lloc de la propera sortida, que pot ser al cap d’una hora, o més.

La conducta que observem en tot moment, durant l’albirament, haurà de venir determinada pel respecte. Nosaltres som invasors del seu espai. En la mesura que actuem amb prudència, respecte i bones formes marineres, podrem gaudir d’aquests fantàstics animals sense destorbar-los i tornant a casa amb el bon regust d’haver-los vist i tranquils d’haver procedit de forma correcta.

Bones pràctiques marineres

Després de més 20.000 milles navegades, a la recerca de dofins, balenes i catxalots, hem vist de tot. Però encara avui en dia ens sobta la conducta de molta gent de mar, que aliens al que succeeix al seu entorn, es comporten de forma insostenible i a voltes irrespectuosa. Volem creure que no hi ha mala voluntat i que tant sols es tracta d’oblits o manca d’informació.

No pretenem amb aquest apartat, alliçonar ni imposar un criteri. Senzillament volem recordar el que ja se suposa que tot patró i patrona, amants del mar, saben. Com procedir segons la normativa apresa.

1-    Navegació

Literalment, navegar significa: anar, viatjar, amb una nau.

Però la vertadera tècnica de la navegació és quelcom més complicat. Inclou, no tant sols els càlculs per a situar-se en una carta marina, o quin és el rumb que s’ha de portar, sinó tot el necessari per a que el vaixell i els seus tripulants arribin sans i estalvis a port.

A nosaltres ens agradaria incloure, fer-ho de manera sostenible, és a dir, sense necessitat de malmetre l’entorn, o si més no, de fer-ho el menys possible.

Per aquest motiu, rescatarem alguns conceptes en desús i donarem algunes recomanacions per a qui desitgi navegar de forma respectuosa amb el mar i amb els animals que hi habiten.

El problema més greu que tenen els cetacis a mar, a part de la manca de recursos, són les col·lisions amb els vaixells. Aquests, depenent de la seva eslora, podria arribar a patir danys com per fer-los naufragar.

En el cas d’embarcacions d’esbarjo, les col·lisions es produeixen per excés de velocitat i manca de vigilància.

Podríem pensar que els cetacis, són prou espavilats per a eludir o esquivar els vaixells, però hem de pensar que en llur esquema mental, al mar no hi ha obstacles, tret de les parts de terra ferma. Tanmateix, el mar és un entorn cada cop més sorollós, i els llindars de percepció dels cetacis estan dissenyats per un entorn silenciós.

Quan un cetaci surt d’una apnea, el que vol es trobar la superfície per a respirar, i si bé pot arribar a sentir un vaixell, si aquest va massa ràpid, podria donar-se el cas que l’animal no pogués esquivar-lo. Depenent de la mida del vaixell i del cetaci, l’encontre podria tenir un desenllaç fatal, per a tots dos.

De fet, durant les regates transoceàniques, els vaixells topen amb massa freqüència amb cetacis. Desprès dels icebergs, són el pitjor  malson dels regatistes.

Per evitar les col·lisions, proposem una sèrie de passos senzills a seguir:

a-    Moderar la velocitat de creuer, sobretot si sabem quan ens trobem en un lloc freqüentat per cetacis. Si ho fem a l’entorn del Cap de Creus, aquest mateix llibre pot ser d’utilitat. Així també evitarem danyar peixos lluna (Mola mola) , peixos espasa (Xiphias gladius), tortugues babaues (Caretta caretta) o corbs marins emplomallats (Phalacrocorax aristotelis). Aquests dos últims molt vulnerables i sota mesures estrictes de protecció.

i-                  Dins les aigües del Parc Natural (consultar carta marina) no ultrapassar els 4 nusos.

ii-                A menys d’1 milla de la costa del Parc Natural, màxim 10 nusos.

iii-             Més enllà de la milla de distància de la costa del Parc Natural, extremar la vigilància, sobretot quan passem pel damunt del canó de Cap de Creus (rec de Cap de Creus). Veure la carta marina.

b-    Si estem realitzant activitats de pesca d’esbarjo, des del vaixell, recordar que dins les aigües del Parc Natural no està permesa aquesta activitat. En cas de trobar-se a les aigües adjacents, recordar que s’ha de comptar amb permís per a fer-ho, i sempre que veiem cetacis al voltant de la barca, INTERROMPRE IMMEDIATAMENT L’ACTIVITAT DE PESCA, recollir les canyes i gaudir de l’albirament. Sempre és més agradable que no pas llevar la vida als peixos, només per plaer.

c-     En tots els casos, mentre naveguem, sempre és recomanable que hi hagi algú al pont, atent i vigilant, a la possible presència d’obstacles (com ara galls d’art de pesca) o d’animals a la superfície (com els cetacis o els recentment esmentats).

2-    Fondejar

Fondejar una embarcació, és a dir, llençar l’ancora o el ruixó al fons, per a subjectar-hi la nau, és una de les maniobres que requereixen més atenció i sovint es realitzen a lleugera i sense massa coneixement.

Per un costat tenim el que podria significar no fer-ho bé, i restar exposats al llaurat o al borneig de l’embarcació, amb el perill que això suposa per al vaixell i els seus tripulants.

Per l’altre hi ha el mal que podem fer al medi ambient. La posidònia (Posidonia oceanica) és una planta (que no una alga) que es troba encara a moltes de les platges del Parc Natural de Cap de Creus, i de tota la costa catalana. Aquesta fanerògama marina és un tresor, que sovint no coneixem i mal llevem, sense saber el mal que estem fent.

Fem una aturada, i parlem de la Poseidònia:

Les praderies de posidònia, sovint anomenades “alguessars” o “alguers” de forma incorrecta, creixen damunt dels fons sorrencs fins a una profunditat que va des la riba al límit de la zona fòtica (35-40 metresde profunditat) marcant el final de la franja infralitoral.

La planta posseeix arrels, tija i fulles. A més, dona un fruit, semblant a una oliva, que a voltes podem trobar a les platges després d’una llevantada. És hermafrodita i té una reproducció sexuada.

La riquesa d’aquestes praderies és comparable a la dels boscos a terra ferma, sent la llar de nombrosos organismes i el lloc escollit per a moltes espècies comercials per a fresar. Tanmateix serveix de protecció pels alevins un cop surtin de l’ou.

La posidònia, a més, te la funció de subjectar el sòl. A les cales on s’ha malmès la praderia fins al punt d’extingir-la, la platja a desaparegut i el fons ha esdevingut un paratge erm i sense vida.

El creixement de la posidònia és molt lent, i un cop malmesa la mata, resta un clar que trigarà anys a tornar-se a colonitzar.

Actualment, la posidònia està en regressió, preocupant a les administracions i ens locals pel problema que suposaria la pèrdua de la mateixa.

–         Disminució de la mida de les platges.

–         Pèrdua dels valors paisatgístics submarins.

–         Disminució de la producció de peixos d’interès comercial.

Els problemes que presenta la posidònia a les nostres costes, es deuen principalment a tres factors.

1-Competència amb una alga invasora (Caulerpa taxifolia).

2-Excés de sediments a l’aigua i que es dipositen sobre les fulles, evitant o disminuint las capacitats de realitzar la fotosíntesi. Aquests sediments afavoreixen el creixement d’organismes epífits, que incrementen l’efecte pantalla.

3-L’augment de la flota d’esbarjo i el fondejar incorrectament.

Sobre el primer problema, no hi podem fer gran cosa, tret d’evitar malmetre la planta i això ho farem si parem compte amb els altres dos punts.

Fondejar de forma sostenible, sense malmetre la posidònia, no ñes tant difícil i a més ens pot ajudar molt a la maniobra d’ancoratge. A més, es tracta d’una maniobra recomanada als texts de navegació d’esbarjo i a molts països d’obligada execució. Es tracta de fer servir l’orinc, a l’hora de fondejar.

L’orinc és un cap amb una boia a una punta i subjecte a la creu de l’àncora per l’altra, que té la funció d’indicar la posició de la mateixa i que s’usa alhora per a llevar-la i evitar l’enroc i el llaurat.

Fig.      Orinc amb boia i boiarí

Per augmentar l’eficàcia de l’orinc i evitar que el cap resti sota l’àncora al moment de llençar-la, es pot col·locar un boiarí a una distància d’1 a1,5 metresde l’àncora.

A l’hora de llevar el fondeig, es procedirà de la següent manera:

1-    Palades avant per apropar-nos a l’àncora i començarem a virar cadena. Així treballarà millor el molinet i no llaurarem.

2-    Un cop damunt la boia de l’orinc, parar arrancada i usar la gafa per hissar-la a bord.

3-    Virar l’orinc, aixecant l’ancora del tenidor, sense necessitat de llaurar. Podem ajudar-nos amb el gigre o el cabrestant.

4-    Un cop l’ancora sigui a pes, podem començar a virar ambdós, cadena i orinc.

5-    Arribats a aquest punt, podem donar arrancada al vaixell i donar per llevat el fondeig, mentre enllestim l’estiba de l’àncora i l’orinc.

Un cop l’àncora sigui a bord i comprovem que no duu els mostatxos de posidònia, ens sentirem orgullosos d’haver fet una feina correcta i sostenible, i serem l’enveja de tots els qui siguin observant. Bones pràctiques marineres!

2-    Els Residus a Bord.

Tota activitat humana, malauradament genera residus, i als nostres temps, molts més dels que seria desitjable. Per això, la política de residus, a bord, ha de començar abans de l’embarcament. Quan comprem a les botigues, supermercats o senzillament portem les coses de casa procurarem usar la menor quantitat possible de paper, plàstic, bosses, etc… que puguem.

A l’hora de comprar, triar aquells productes que duguin menys embolcalls.

Si anem a mercat o a botigues especialitzades, millor. Les grans superfícies, a més de portar els productes de molt lluny (amb un cost energètic  no assumible que acabem pagant nosaltres), usen massa embolcalls per a tots els productes.

Un cabàs o carret de compra, ens ajudarà a no necessitar bosses de plàstic. Sovint aquestes acaben, per deixadesa o per accident, a mar.

Una bossa de plàstic a mar és una arma letal, per a tortugues i peixos lluna, que les confonen amb meduses, i fins i tot per balenes i rorquals, que al fer el gran glop d’aigua i peix, no es capaç de destriar les bosses, que acabaran ingerides i NO DIGERIDES.

La compra a mercats locals o botigues de barri ens garantirà que el producte és fresc i de l’entorn. El cost energètic necessari per a transportar-lo ha estat mínim i, a més, afavorirem l’economia local.

Un cop a bord, usarem un separador de brossa per a dipositar-hi els residus. No cal que sigui un incòmode recipient amb 4 ó 5 divisions que sovint no sabem on posar. Per sort, a bord, comptem amb un munt de balous i pallols on dipositar separadament els residus fins arribar a port, on usarem la recollida selectiva o la deixalleria.

Com ja segurament tothom fa, vidre, plàstic i envasos, paper/cartró i rebuig, seria la separació bàsica de residus. Per les restes orgàniques a bord, però, encara no hi ha una noció clara.

La política a seguir, donat que el número d’embarcacions d’esbarjo va dia a dia en augment, seria la d’utilitzar un contenidor separat, o a manca de recollida orgànica al port, usar el del rebuig.

Per a navegació d’altura, és a dir, quan haguem de passar molts dies a mar, el millor serà llençar-les per la borda, per a evitar els problemes derivats de la putrefacció. Tanmateix, les restes orgàniques serien innòcues llençades a una distància suficient de la costa (al menys 12 milles).

Per a la navegació costanera, no les llançarem per la borda, ja que en la majoria dels casos, abans de desintegrar-se poden arribar a les platges i cales, produint un efecte indesitjable i fins i tot nociu.

L’eutrofització de la zona costanera, sobretot a les cales, és el procés pel qual l’excés de nutrients, producte de llençar matèria orgànica, i la manca de renovació hídrica, que produeix un creixement excessiu d’algues, disminuint la biodiversitat i colonitzant les fulles de la posidònia, impedint-li realitzar la fotosíntesi.

La majoria d’aquesta matèria orgànica prové del que es coneix com a “aigües negres” (descàrregues dels inodors) i “aigües grises” (provinents de banys, dutxes o piques de rentat). Però també del les restes orgàniques que, creient-les innòcues, son llençades des dels vaixells fondejats o de pas.

El Cap de Creus no n’és una excepció, només cal que ens posem unes ulleres i fem un cop d’ull als fons de cales com, Jóncols, Culip,  Tavallera o la Guillola, per a descobrir-hi restes de l’últim àpat fet a bord, bosses de plàstic, llaunes i botelles o burilles de cigarreta.

Sobre aquestes darreres fer un esment especial. Encara avui en dia hi ha molts fumadors, que sent prop de mar, hi llencen les burilles sense cap mena de recança. A voltes ho fan mentre t’estan parlant del molt que s’estimen el mar i com els agrada.

Només una dada, el filtre d’una burilla triga 75 anys a desintegrar-se.

Usar els cendrers, o senzillament trencant la brasa de la cigarreta i posar-se el filtre usat a la butxaca, és un petit gest que pot contribuir a mantenir, de debò, els mars nets.

Un altre residu important, que ja hem esmentat, són les “aigües negres i grises”.

Per les primeres, la legislació vigent, obliga a dur, al menys un vàter, connectat a un tanc sèptic. Aquest es pot buidar de dues formes: durant una travessa o a més de 12 milles de la costa, si la descàrrega tritura els residus; o bé usant les màquines xucladores que els ports nàutics tenen la obligació de tenir.

Si estem fondejats a una cala, sobretot, o naveguem prop de la costa, usarem el tanc sèptic.

En canvi, no hi ha cap obligació d’instal·lar tanc per aigües grises, però recomanem, per tot l’esmentat més amunt, fer-ho, al menys una derivació al tanc d’aigües negres.

En el cas que no sigui possible, procurar no rentar els plats dins una cala, i esperar ser en navegació o lluny de la costa.

EL mar no és l’estora, sota la qual hi amaguem la pols després d’escombrar. Que no es vegi, no vol dir que no hi sigui.

Mentre no es tingui en compte el paisatge submarí, com un paisatge a preservar a Catalunya, per part d’administracions i medis de comunicació, no podrem aturar la degradació a la que estem sotmetent-lo.

Com a usuaris del mar, podem fer dues coses:

–         Fer una gestió correcta dels residus a bord

–         Contribuir de forma activa a la neteja de fons, be sigui a través dels clubs esportius de la zona, bé sigui a través del pagament d’una taxa, en concepte d’usdefruit, a l’ens que gestioni la costa que freqüentem.

3-    Manteniment sostenible del vaixell

Qui té un vaixell sap que el manteniment del mateix és constant. Casc, eixàrcia, caps, motors i metalls, són el cavall de batalla de tot bon navegant. Un vaixell descuidat pot dur-nos molts problemes quan haguem de menester el cent per cent del seu rendiment, sovint en condicions dures o extremes.

Però aquest manteniment, pot ser fruit de contaminació si no s’observen unes mínimes mesures de cura i bones maneres de fer.

Dividirem els possibles riscs segons les parts del vaixell que es treballin i les possibles solucions o accions alternatives.

Casc.

Pintura anti-vegetativa (antifouling)

L’obra viva del casc, per efecte de la immersió, és un bon substrat per a algues, musclos i altres organismes marins. Per a evitar-ho, aquesta part del buc es pinta amb patents nàutiques que n’eviten l’adhesió i el creixement. Poden ser de “matriu dura” o “autopulimentables” segons l’ús i el gust de l’armador. Moltes d’aquestes pintures es basaven en metalls pesats per a poder acomplir eficaçment. Actualment encara n’hi ha al mercat, però cada cop més, són substituïts per altres components artificials però no menys tòxics.

Aquesta pintura, fruit del fregament amb el aigua de mar, es va desgastant, i mica en mica, les substàncies tòxiques que hi duu dissoltes, van formant part del mar. És per aquest motiu, entre d’altres, que als ports esportius no hi ha el mateix creixement d’algues que a aigües obertes.

Si preguntem a l’escar o avarador on realitzin el manteniment del nostre vaixell, ens informaran d’una nova classe de patents antivegetatives, anomenades “ecològiques”, molt més respectuoses amb el medi i més eficients, si bé és cert que, encara, més costoses.

Escatimar en pintura del casc, és com estalviar-se el gibrell de la brossa. Si tirem les deixalles per la borda, no caldrà comprar contenidors de deixalles. El principi és el mateix.

Fibra, resina i gelcoat

Les reparacions del casc, sovint es realitzaran per part de professionals, a llocs com avaradors o escars, i la majoria d’aquests han passat tots els controls mediambientals necessaris. Si no fos així, exigir que ho facin o canviar d’escar. La normativa ISO i sobretot la EMAS, de qualitat ambiental, ens assegura que aquella empresa és respectuosa tant amb els treballadors (Elements de Protecció Personal) com amb el medi ambient. Hauríem d’acostumar-nos a exigir-ho.

Tot i així, les petites reparacions, ens agrada fer-les nosaltres mateixos.  Sovint, el bricolatge marí forma part de l fet de tenir un vaixell. Però devem extremar les precaucions, al no se runa tasca habitual per a nosaltres, podem cometre errors que ens provoquin accidents o que danyem el medi ambient.

Les resines, massilles, fibra, gelcoat i altres component que usarem per a reparar el casc, són altament tòxics i triguen molt en degradar-se. Per això demanem extremar les precaucions i usar les deixalleries per a llançar tot el material de rebuig.

Alhora de treballar sobre el casc, usar Elements de Protecció Individual, com ara: ulleres, guants, calçat i roba adients, màscares amb filtres adequats i tots els que creiem necessaris per a prevenir accidents.

Tanmateix ens assegurarem que no caigui a l’aigua res com ara:

–         silicona

–         cinta adhesiva

–         trossos de fibra

–         massilla o resines

–         àcid de netejar metalls

–         lleixiu

–         cotons per netejar metalls (altament nocius pel medi ambient)

–         bocins de cablejat

–         etc…

4-    Neteja del vaixell

La neteja del vaixell la podríem considerar com a part del manteniment. La sal del mar, la pols, i la demés brutícia deriva de l’ús, cal llevar-les amb certa regularitat.

Però, altre cop hem de parar atenció sobre aquesta senzilla operació i donarem alguns consells per a fer-la de la forma més respectuosa possible.

Per un costat estaria l’ús de l’aigua potable per a fer-ho. Aquesta és una de les crítiques més dures, fetes al col·lectiu d’usuaris dels ports esportius, i amb raó. L’aigua és un bé cada dia més escàs, i usar-la per a rentar el vaixell, realment és malbaratar-la.

Hi ha ports que estan començant a implantar l’ús d’aigua no potable, però no per això menys eficaç, però encara s’està en fase d’estudi i amb iniciatives pilot, tot sigui dit, sense massa èxit.

A manca d’aquest recurs, podem optimitzar el rentat seguint uns passos senzills:

– Usar una boca de mànega que es pugui tancar.

– Usar un cubell per a dissoldre-hi el sabó amb aigua suficient per a baldejar tot el vaixell.

– Usar l’aigua nomes per a mullar breument i esbandir.

– Si s’acosta pluja, esperar per rentar a que passi, potser ens estalvia la feina. Tot i així no te massa sentit rentar si saps que ha de ploure.

Sobre el sabó usat, cal dir que hi ha una ample gama de productes de neteja per vaixell, que són respectuosos amb l’ambient. Si bé és cert que normalment són més cars, a la llarga hi sortirem guanyant ja que no danyen tant el casc com els barats.

Sobre el lleixiu, farem un esment a part.

Si bé és un potent desinfectant, haurem de tenir en compte algunes coses si el volem usar.

El lleixiu, és una substància anomenada “hipoclorit de sodi” (NaHCl).És una substància bàsica (alcalina). En entrar en contacte amb l’aigua, produeix el següents efectes:

1-    es dissocia en: Àcid Hipoclorós i  Ió Hipoclorit.

2-    Augmenta el pH (mesura de l’acidesa) de l’aigua.

El combinat de les molècules residuals del lleixiu amb matèria orgànica, produeixen les Cloramines, molt estables i molt tòxiques.

Per tant, recomanem no fer servir lleixiu als vaixells, o reduir-ne al màxim el seu ús, procurant ser molt curosos.

Un consell.

Sovint s’usa el lleixiu per a netejar els inodors, sobretot quan aquests presenten zones brutes, de coloració marró, fent cercles concèntrics allí on hi ha el nivell de l’aigua. Bé doncs, aquestes taques, solen ser sals minerals, sovint basades en el calci (Ca) i que marxen immediatament si apliquem un àcid. Recordem que el lleixiu és alcalí (contrari a l’àcid). Si useu un rajolí de vinagre, les taques marxaran i no haureu malmès l’entorn.

Un altre àcid que es pot usar sense efectes nocius sobre el medi, és l’àcid clorhídric (HCl) o salfumant, que amb precaució i en petites quantitats, no malmet l’entorn i es un potent desinfectant.

El HCl, a l’entrar en contacte amb l’aigua, es dissocia immediatament en H+  i  Cl, ambdós, força innocus, en petites quantitats.

5-    Motors

Els motors dels vaixells, son la pitjor de les fonts de contaminació del mar i l’aire.

Deixant de banda les emissions aèries de monòxid i diòxid de carbó i altres gasos nocius, l’aigua de refrigeració sol lliurar petites quantitats d’olis i altres derivats del petroli al mar.

Un motor revisat i net, garanteix el menor impacte sobre l’ecosistema marí. Un petit recordatori per a dur un motor “sa”:

–         revisions periòdiques

–         canvi d’oli i filtres quan sigui necessari

–         netejar sovint el filtre de l’aire

–         mantenir motor i sentina de motor nets

Recordem que el buidat de la sentina del motor, NO ES POT FER A MAR, ÉS UN DELICTE, a part de produir un desastre ambiental de proporcions considerables. Sembla mentida, però encara hi ha qui ho fa.

Usar les màquines que hi ha als ports, sovint al costat de les benzineres.

Un altre punt clau, del manteniment de motors, és l’estopada de la botzina, en cas de dur-ne. Dur-la en bon estat, no només ens farà guanyar eficiència energètica, sinó que impedirà una possible via d’aigua o sortida de les aigües de sentina en alguns casos.

La operació d’omplir els tancs de benzina o gasoil, és un altre de les maniobres que poden ser altament contaminants. Hi ha dos comportaments que podem incorporar per a evitar els vessaments a mar:

Al moment d’omplir el dipòsit:

–         No girar la “pistola” del sortidor fins a ficar-la dins el forat del dipòsit.

–         Iniciar la operació quan el vaixell no brandi.

–         Col·locar un drap al voltant del forat, permetent l’entrada d’aire.

–         No confiar en el disparador automàtic de la “pistola” i estar pendent del nivell del dipòsit.

–         En cas de vessament, usar una manta o corró absorbent d’hidrocarburs.

Com a patró/patrona:

–         NO NAVEGAR A MÉS DE 3 NUSOS vora la benzinera. Les ones produïdes pel desplaçament, provoquen el moviment excessiu dels vaixells que hi són amarrats, amb el conseqüent vessament de benzina.

És altament recomanable portar a bord mantes o corrons absorbents d’hidrocarburs, bé sigui pel vessament durant la maniobra d’omplir el dipòsit de combustible o per usar en cas de fuites a motors.

Un cop usats, aquests s’han de dipositar al contenidor d’hidrocarburs de la deixalleria del port.

El vaixell és el nostre amic, si en tenim cura, ell en tindrà de nosaltres. L’estat d’un vaixell, reflecteix el patró/patrona que hi ha darrera.

Albert López i Larrosa

Gemma Gonzàlez i Potrony

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s