Sorpresa d’un dia de tardor: Eol i Posseidó benvolents

EL cel ras, d’un blau mediterrani, acompanyat d’una briseta de mestral, feien presagiar un dia meravellós. I amb aquests bons auguris hem salpat, no massa d’hora, carregats amb un munt d’universitaris àvids de conèixer i oberts a l’ignot, portats per Animal Latitude, dins un curs d’aprenentatge “in situ” de les tècniques de recerca a mar obert, en cetacis, coorganitzat amb Projecte NINAM.

Després de menjar-nos, literalment, la línia d’un dels descerebrats que passegen els hams per la bocana del port, amb peix inclòs, hem arrumbat cap Norfeu.

Encara no veiem la platja de cala Jóncols quan algú ha cridat: – Allí veig alguna cosa! Malgrat ser massa prop i massa improbable, la Gemma ha guaitat amb disposició i pocs segons després cridava: -DOFINS!

Stenella coeruleoalba

Un petit grup de entre 10 i 15 dofins llistats, a poc més d’una milla de cap Norfeu, excepcional!. Només els havíem vist tant a prop a la primavera. Bé, de fet és per això que estem aprofitant la bona meteorologia, per saber què fan a la tardor i a l’hivern.

Durant una horeta i escaig hem estat navegant amb ells, tot i que no es mostraven massa disposats a interaccionar, només un petit grup de cadellets emancipats. Donat que era un grup amb mares i petits, alguns de pocs dies, em romàs a certa distància, prudents.

Realment, els petits semblaven un bonsai de dofí, minúsculs. Malgrat que ja n’hem vists uns quants, sempre t’omple d’emoció tornar-los a veure.

Un cop els hem dit adéu, i deixant-los amb rumb sud, tranquil·lament nedant sense pressa, hem aprofitat per fer un bany. Mitjan d’octubre i l’aigua encara és calenta. Quin goig!

Com la tramuntana seguia bufant i marcant una veritable frontera, allà on es trobava amb el garbí, hem decidit seguir rumb a les Illes Medes, una mica oberts. Alguns encara tenien trossos d’entrepà a la boca, quan la Gemma ha cridat: – Quina sort teniu, nois! BUFFFF!  i pocs segons més tard, – un altre buf, són dos rorquals!

El neguit s’apoderà del vaixell. Tothom i totdon corrien a agafar les càmeres i els binocles. Lluny, però hi eren, dos magnífics exemplars de rorqual comú, un més gran i un més petit. Per les dimensions del petit, i la separació que de vegades hi havia entre ells, no es tractava d’un cadell sinó d’un  mascle, que són més petits que les femelles en aquesta espècie.

Un altre cop, els rorquals sortien per sobrevent, i això volia dir que només podíem aproximar-nos  a motor o fent grans bordades a vela. En tots dos casos volia dir perdre l’albirament i perdre també l’oportunitat de fotografiar l’aleta dorsal, per saber si eren animals coneguts o nous. Casu’m!

Eren les quatre de la tarda i pensar en una lenta aproximació que duraria hores era impossible, per tant vam decidir que ens arriscaríem i a tota màquina fins a tenir, almenys, una mica d’angle per a pensar en aproximar-nos-hi amb la gènova. Hi així ho vam fer.

Gràcies a portar un bon teleobjectiu, potser no el millor, però bo, vam poder veure un espectacle únic. Els rorquals, tot i ser rorquals i malgrat que algú pugui pensar el contrari, també s’estimen i fan cosetes com les que vam veure, per poder tenir més rorqualets per a engrandir la malmesa població de rorquals de la Mediterrània. Estaven copulant!

Quina meravella, l’emoció va travessar-nos a tots com un tret i el silenci aclaparador es va apoderar del Dzul Haà. Brutal, indescriptible.

Més de 150 tones carn i greix, aprofitant l’absència de gravetat de la mar, jugant i gaudint, pell amb pell, responent a un instint ancestral per assegurar la supervivència de l’espècie.

Ja s’havia post el sol quan donàvem voltes a la cornamusa de popa estribord. Ara només restava acabar el curs amb algunes explicacions de com es processen les dades i els transsectes. La lluna plena començava a clarejar pel damunt del Puig Rom quan ens fèiem abraçades i petons de comiat, sabent que havíem estat testimonis d’un fet que pocs i poques havien vist, al natural. Un final de sortida molt emotiu. Ara ens queden unes quantes hores de processar les imatges i digerir, en la solitud de l’ordinador, que caram havia passat, per acabar concloent que Eol i Posseidó estaven de bones.

Fins la propera

albert

Anuncis

2 pensaments sobre “Sorpresa d’un dia de tardor: Eol i Posseidó benvolents

  1. Jaume Aliaga Huguet

    Quina crònica nano………………., llegint això emociona moltíssim……….!!!!!!

    No m’imagino com deuria ser a sobra de coberta…….

    Hem sembla que aquest any la “grossa de Nadal”………., s’avançat una mica.

    Felicitats per la crònica……

    Endavant gemma i Albert …., sou els millors !!!!!!!!

    Respon

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s