Carregat amb la família Galván al complert, el Dzul Haà deixava amarres el primer dia d’un cap de setmana que prometia fluix de vent i molt assolellat, malgrat semblava que la boira persistent no volia marxar.
El dissabte no ens va deixar fer gaire cosa, ja que la briseta tèrmica havia esdevingut un vent amb nom i cognoms, Garbí amb boira al Pení, i tot. Pel que no vam poder veure gaire res, tret de quatre baldrigues i un parell d’ocells de tempesta, al creuar Cap de Creus. I el rec, tant desert com una plaça de ciment a ple mes d’agost.
Passada l’hora de dinar vam cercar una boia a la mar d’amunt, per a poder-hi passar la tarda i nit. I la vam trobar a la punta Prona. Ideal per a fer una mica de busseig amb tub i ulleres, i comprovar que d’aquella Costa Brava que havíem conegut de xics en queda ben poc. Una gorgònia, algun musclo solitari que recordava els temps en que els panissars de congèneres seus acolorien de negre tota la roca on trenca l’aigua, i poc més.
Al capvespre, mentre preparàvem el sopar, vam increpar a un furtiu autòcton que feia musclos, argüint que ho havia fet tota la vida, que ell era d’allí i que ens n’anéssim a “tocar els collons a França”. Bé, anem bé. Ja no sabem ni tenir cura del que és nostre.
Mentre seiem a sopar, un dofí mular solitari va passar per la popa del Dzul haà, com qui no vol molestar, xino xano cap a mar obert. Un bon aperitiu que va fer saltar tothom de la taula. Bon presagi.
L’endemà, després de comprovar que a voltes els núvols no et deixen veure el sol naixent, vam arriar amarres i altra volta cap a mar. Un matí de calma “blanca” (com en diuen els pescadors de Roses), amb el mar com un mirall i una llum que incitava a la reflexió, ans que a treballar.
No havien passat ni vint minuts quan un bon grup de dofins mulars cridava la nostra atenció, davant Cala Tavallera, per en fora, camí de Cap de Creus. L’emoció, les corredisses i els crits de “allí, allí” es van apoderar del vaixell, com sempre. Peró l’emoció es va tornar en preocupació i desprès en impotència, en veure una petita però potent neumàtica, atropellar el grup de dofins sense cap mena de mirament. Motor a tota potència per a poder donar-li caça i dir-li que a més d’estar infringint una llei, aquell no era un comportament respectuós en absolut.
Encalçant dofins
Però els dofins, en veure’s encalçats, van accelerar la marxa per a fugir dels babaus. I aquests, com duien un motor potent, seguien corrent a molestar-los a més velocitat encara. Això feia que el feixuc Dzul Haà, que no està pensat per a còrrer, quedés cada cop més enrere. La impotència que sentíem era tal que jo no se que els hi haguéssim fet a aquells brètols si els haguéssim pillat…….. Dues hores va durar tot, i sense cap mena de remordiment els incívics van girar cua i van anar segurament a molestar a d’altres animals, al cap i a la fi sembla que s’ha tornat un dels esports de moda.
Ja doblat Creus i vora la Mesina, el grup de dofins es va relaxar i va aproximar-se voluntàriament a nosaltres. Rumb a Medes, van passar per sota, saltar, mirar, empaitar i van fer tot el que fan els joves de dofí mular, doncs es tractava d’un grup de mares amb cadells d’entre 1 a 2 anys d’edat. Tot un espectacle.
Vols dir que calen dofinaris?
Tres hores més tard, a mida que el vent anava pujant ells desapareixien de la nostra vista, com per encanteri. Eren allí, però no els podíem veure.
Dinar i bany a una de les boies de sobrevent de Medes, on vam aprofitar per a fer una capbussada per a saludar l’esperit de l’Àlex Lorente, que roman per entre les roques i els coralls….. Hola Àlex !
Tres hores de retorn a vela, posaven fi a un cap de setmana intens: sortós per un costat i trist per l’altre.
Quan aprendrem els humans que la natura, amb tots els seus habitants, mereix el nostre respecte i n’hem de tenir cura?
Els Dzulhaanàutes del 18-19 d’agost de 2012
albert
fotos: raquel soley
Ai quina ràbia….!! Una fortissima abraçada des d’Òrrius!
Maria
hola albert