Costa molt trobar les paraules per a dir adéu a algú com l’Àlex. Sobretot perquè el que sentim ara és una profunda tristesa i una gran decepció.
Una profunda tristesa perquè saps que no podràs gaudir mai més de la companyia seva. Que ja no riureu més plegats. Que no podrà seguir enriquint-nos amb la seva presència i saber. Que no tornarem a veure aquell somriure innocent i dolç.
l’Àlex a una entrevista. (foto J. Regàs)
Decepció perquè la Parca podria haver triat alguna altra persona, de la immensa llista de “personatges” que fan el mal en comptes de fer el bé, com ell feia. Perquè no només els nostres cors ploraran la seva pèrdua, sinó la Terra sencera, el Mar sencer. Pocs n’hi ha en aquest món que facin les coses com s’han de fer, honestament, amb valentia i agafant el brau per les banyes, com l’Àlex ho feia. I ara Caronte l’ha portat a l’altra riba, de la que no podrà tornar.
Avui el món és més trist sense tu.
Quan veiem les primeres llums d’aquest món, normalment a un hospital, només podem estar segurs d’una cosa, que tard o d’hora el deixarem. No sabem ni com ni quan, però el deixarem segur.
Pel camí, si tenim sort i aquells que ens envolten ens ajuden, podrem fer el que ens agrada, amb molta sort!
Si encara tenim més sort, ho podrem fer fins que ens n’anem.
L’Àlex va viure en plenitud, fent el que li apassionava i donant tot el que havia de donar, i més, pel món en el que creia. Devorant la vida.
Ha marxat fent el que li agradava, allà on va plantar les arrels, en MAR.
Adéu Àlex!
Segur que el teu últim alè l’ha recollit un dels peixos que amb tanta cura protegies. Ara neda, fort i veloç, per entre la Meda xica i el Carall. S’esmuny per les parets i les coves, salta com els dofins mulars i vola com els mascarells o les baldrigues.
Ara les Medes tindran sempre més el teu visatge.
I cada dia, en alçar la mirada cap el Montgrí, les veurem com un castell, com una fortalesa on hi descansa el zelador. I cridarem…… Hola Àlex!
gemma i albert
Albert, m’has robat les paraules, m’has llegit el pensament. Des d’ahir nit què em vaig assabentar de la mort d’una persona què vaig tenir la sort de conèixer, només per un dia, però què només en un dia em va deixar més empremta què la majoria d’éssers humans què conec de tota la vida. Em va semblar un noi exquisidament sensible, dolç i sobretot, molt implicat en la seva tasca allà a les Medes. Diuen què des què va arribar ell, la reserva era portada d’una altra manera, per suposat molt millor. M’ho crec, perquè només mirant aquells ulls nítids i sincers, ja sabies què el què feia ho feia de tot cor. Em fa molta ràbia pensar què segueix vivint gent miserable, i què persones com ell ja no hi són. Realment és injust, molt injust.
Hos donc el meu condol amics.
És una gran llàstima per tots aquells que, d’una forma o altra, estimem, gaudim i protegim la nostra terra i el nostre mar. Jo pràcticament no el coneixia, però em sap molt greu per tots aquells que vau poder disfrutar de la seva amistat… només us puc dir que ànims i endavant. Queda molta feina per fer, és el millor que podem fer per honrar l’Àlex!
Avui, els dofins han saltat més amunt que mai per dir-li adéu….
Albert, fantàstic aquest post! Fantàstic també l’Hola Àlex del teu darrer, ara sé d’on ve. Em sembla que serem molts els que cada vegada que veiem les Medes no podrem evitar recordar-lo, com ha de ser…
Gràcies!
Retroenllaç: Panegíric pel corall vermell del Cap de Creus « PROJECTE NINAM
Retroenllaç: En Mario honra l’Àlex a les Medes: Crònica de la sortida del 15-16 setembre de 2012 « PROJECTE NINAM