Dia 8 d’abril.
Fent cas als meteoròlegs de 4 nacions, hem sortit tard per donar temps a la Tramuntana que anés minvant. Però sembla que els assenyats científics no han visitat mai cap de Creus, i la “madamme” lluny de minvar, ha arribat a força 8 mantinguda, durant tota la tarda i vespre.
Tota una experiència per als valents i valentes que el Dzul Haà duia a la panxa. No es té la oportunitat de navegar amb força 8 per aigües de l’Alt Empordà tots els dies!
Sóc lliure!
Centenars de baldrigues i gavines planaven a ran d’aigua cercant peixet. Un cop fartes s’aplegaven en grans estols, surant, per a sentir-se segures i poder fer una becaineta abans de continuar.
Estol de Baldrigues surant prop de Sa Rata
A la cala Montjoi, com si siguessin esperant per a entrar a ca’l Ferran Adrià, una parella d’arpelles, donaven voltes en grans cercles enlairant-se i observant-nos, sense perdre detall, no fos cas que volguéssim colar-nos.
Femella d'arpella (Cyrcus aeruginosus) a cala Montjoi
Forçats per la duresa del vent, hem hagut de parar a Cadaqués, a una de les boies que en Nonu (patró del Cala Gamba) ens cedeix amablement. I allí em passat la nit, tot esperant la bonança.
La lluna ha sortit roja i grossa pel darrera d’es Cucurucuc, veloç, com si l’empaitessin, mentre el concert de mostatxos del Dzul grinyolant i les escotes de la major fent la percussió contra la botavara, com un mantra repetit mil vegades, mica en mica ens sumia en un estat de sopor letàrgic.
9 d’abril
Per fi les previsions encertaven, i a trenc d’alba, amb no més de 15 nusos de vent de nord-oest, hem passat entre cala Nans i es Cucurucuc a la cerca dels grans mamífers que solquen la mar.
Centenars de peixos lluna, de cinc en cinc o sols, de totes les mides i tonalitats, amb o sense gavià esplugant, feien presagiar un bon dia d’albiraments.
Però, a part dels peixos lluna, van ser els paràsits la nota més destacada de la jornada. 3 exemplars de (Stercorarius skua) paràsit gros, suraven molt a prop l’un de l’altre.
Paràsit gros evolucionant sobre les ones
Pobres paràsits! milers d’anys d’evolució els han dut a guanyar-se la vida a costa dels altres ocells, doncs ells no pesquen directament, sinó que encalcen als xatracs, gavines o fins i tot mascarells, fins a fer-los regurgitar el peix menjat, i poder-se omplir ells la panxa.
Em recorden alguns conspecífics meus que cada quatre anys es pinten un somriure a la cara, per a poder-se apropar i després et xuclen fins el moll de l’os. La única diferència és que aquests darrers poden triar, mentre els altres no.
Potser algun dia entendrem que si volem tots junts, encara que siguem un estol de gavines menudes, no hi haurà cap paràsits, ni gros ni cuallarg, ni cuapunxegut, ni pomarí que pugui prendre’ns els que tant d’esforç ens ha costat.
mata de jonc
albert
els i les dzulhaànautes
Retroenllaç: En Martí descobreix………. :crònica dels dies 2 i 3 de juny de 2012 « PROJECTE NINAM